Fa uns mesos, la petita pantalla va presenciar un dels debats més esfereïdors d’una societat a la que el segle XXI encara li ve gran.
Al plató del Chester in Love (Cuatro) es van enfrontar ideològicament dos personatges força distants. Per una banda la ex-presentadora de GH - Mercedes Milá - i per l’altre el bioquímic de moda - JM Mulet -.
L’objecte de controvèrsia no era altre que el best seller pseudocientífic “L’enzim prodigiós”. El científic va entrar en escena per desmuntar afirmacions que la ciència ja ha demostrat com a falses fa dècades. Segurament, el to autoritari que reflectia certa superioritat moral respecte la interlocutora va ser el detonant de l’embranzida d’aquesta.
La periodista faria perdre tota l’essència del debat amb una fal·làcia ad hominem de manual. “Tu estàs gordo”, va disparar al bioquímic. L’esperpent dialèctic encara podia caure més baix. I ho faria. El que havia de ser rebatut amb proves va acabar en una sèrie de disquisicions sobre l’aspecte físic del científic, tot davant l’actitud impassible del presentador del programa.
Tal i com ha escrit algú: Mercedes Milá és el símptoma, però la incultura científica és la malaltia. I és que aquesta disputa és perfectament traslladable al col·lectiu social que recolza la pseudociència. Establir creences sobre una base irracional prou maquillada amb el llenguatge científic és el darrer escut de la falsa ciència.
De l’enzim prodigiós a la sanació quàntica, passant per quiropràctica, dietes detox i homeopatia. Amb aquest debat insubstancial es va deslluir una oportunitat de demostrar com la evidència és l’única proba per afirmar quelcom que funciona.
Potser encara som a temps de deixar clar que la ciència no és una creença, sinó un sistema de coneixement.
