El teatre del Centre Catòlic ha reincorporat al seu repertori ‘Les dones sàvies’, de Molière, un dels millors comediògrafs de les lletres franceses i de la literatura universal. Dissabte passat s’hi va estrenar una nova producció dirigida per Encarna Hernàndez i interpretada per dotze actors i actrius de la prolífica pedrera de la casa.
Escrita en vers l’any 1672 i inclosa entre les seves grans comèdies, ‘Les dones sàvies’ és una obra tardana i molt coneguda de Molière, en què l’autor reincideix en la sàtira dels costums i de la societat de la seva època i critica la pedanteria. L’abril de 1990 Encarna Hernàndez ja havia posat en escena una versió juvenil de la mateixa peça, amb una interpretació, escenografia i vestuari remarcables, que va merèixer diversos premis. La proposta actual, en què intervenen alguns dels intèrprets d’aleshores, segueix la traducció versificada de Josep M. Vidal, però amb afegitons de text que en boca dels personatges plebeus de Martina i Espinet intenten aportar una clau explicativa al desenvolupament de l’obra. La representació també està amanida amb fragments musicals, algunes cançons i petits moviments coreogràfics.
L’espectacle, així, resulta molt digne, guanya segurament en simpatia i és molt ben rebut pel públic. Amb uns personatges en general ben defensats, s’hi percep un notable treball en la dicció del vers, tot i que el resultat és desigual. Cal remarcar també el disseny i la realització del vestuari, que a partir de materials d’una extraordinària senzillesa aconsegueixen molt d’encert. Pel que fa a la música, interpretada en directe amb piano i flauta, si bé subratlla adequadament alguns passatges de l’obra, en d’altres té un punt de banalitat. Dels pocs elements escenogràfics, s’ha de dir que la projecció frontal, disposada a manera de teló de fons, resulta massa estantissa i dóna poc joc.
En conjunt, però, l’espectacle treu bona nota. I és que porta la inconfusible empremta de Sala Cabañes, demostra solvència en la direcció i compta amb la garantia del treball ben fet tant per l’elenc artístic com per l’equip tècnic. Només queda el dubte de si el to didactista que denoten els afegits, que és una influència de la posada en escena de fa quinze anys, no fa més nosa que servei. O, dit d’una altra manera, de si a hores d’ara no hagués estat més interessant aprofundir un Molière sense additius.
