Si l'objectiu del cicle 'De boca a orella' és fer propostes escèniques en llocs no acostumats per fer-ne emergir sensacions singulars, diumenge passat al pati de la Presó ja va aconseguir una primera fita. S'hi presentava 'Sé de un lugar', un espectacle que vessa energia en el text i en la interpretació. Amb profusió espasmòdica. D'aquesta manera la severa arquitectura de la vella garjola de la Riera va conferir un to de gravetat ambiental al que és una faula rebuscada que elucubra sobre la possibilitat que hi hagi amor després del desafecte.
Per bé que Ivan Morales ja havia treballat com a actor, guionista i director de curtmetratges, amb 'Sé de un lugar' és la primera vegada que s'endinsa en l'autoria i la direcció teatrals. I ho fa de manera brillant. La peça es va estrenar inicialment el 2011 i un any més tard, quan es va reposar en una de les sales de La Seca-Espai Brossa, el públic jove la va convertir en un dels èxits més esclatants de la cartellera barcelonina. Ara està girant per Catalunya i molt aviat farà estada al Teatre Romea.
La música, un salvament
Per trenar l'argument de la seva obra, Morales se serveix remotament d'una convicció presa del cineasta francès Éric Rohmer sobre la importància de la música en l'establiment de vincles entre les persones. Així presenta els dos protagonistes, Simó i Béré, que han tingut una història entre ells. Es diria que d'amor. O potser no. Sigui com sigui, encara que s'hagi acabat no gens bé, tenen una certa dependència mútua que perdura. No els venç la indiferència. Cadascun necessita el mirall que l'altre li possibilita, malgrat que en la seva relació quan hi ha estímuls positius els desvaris són molts més. En Simó viu malaltissament, tancat sobre si mateix i reclòs en el seu pis. Espera que li arribi allò que és del tot incapaç d'intentar buscar. La Béré, pel seu compte, no para de viatjar, de provar i de desitjar experiències noves i desaforades. Per a ella tot perd sentit quan aconsegueix algun propòsit. De tant en tant visita en Simó. Són escenes separades en el temps en què converses i soliloquis es desencadenen irrefrenablement. Però paradoxalment tots dos donen més vàlua a la contundència de la paraula desbocada que a allò que realment diuen, viuen i necessiten comunicar. En cap moment aconsegueixen desembullar el garbuix de sentiments que podria portar-los a superar el desamor. Només al final, l'únic instant d'hipotètica tendresa s'esdevindrà al so d'una cançó del grup andalús Triana que els evoca vivències compartides i que precisament porta per títol 'Sé de un lugar'.
Els intèrprets, el millor
Del muntatge d'Ivan Morales s'ha dit que és una tragicomèdia d'actualitat. Potser sí. Cada bri d'humor, que n'hi ha molts, és indissociable d'una dosi igual d'amargor. I sobre aquesta finíssima maroma excel·leix el treball interpretatiu de Xavier Sàez i d'Anna Alarcón, la principal gràcia de 'Sé de un lugar'. Barrejats tota l'estona entremig del públic, hi interactuen el grau just per a no decantar-se pel pendent de la frivolitat. Dominen l'expressivitat, la modulació de veu, els moviments, les cadències i el tempo que pertoca a cada moment i es desplacen per una escenografia mínima i dispersa que amb la seva informalitat emmotlla un marc adequat per al tipus de tensió dramàtica volguda. Tot està bé, excepte el poti-poti lingüístic que impera en el guió: una dosi exagerada de "catanyol" que mortifica innecessàriament les orelles de l'espectador.
