Fent una petita anàlisi del que podrà ser la programació cultural del curs vinent es pot dir que no crida a l’optimisme. No parlo de municipis concrets sinó d’una situació general.
Les anomenades entitats culturals es troben amb manca de personal, reducció d’horaris o de sessions, pujada de l’IVA, recursos econòmics quasi inexistents, sensibilitat política una mica dubtosa, projectes al calaix, empreses i fundacions privades que han deixat d’invertir en cultura, etc..
La cara positiva sembla ser el “reinventar-se”. Les opcions de gestió cultural passen per fer promocions, reduir costos, “cooperativisme” entre diferents institucions, producccions compartides, imaginació i creativitat.
Altres veuen que l’aliança entre gestió cultural i gestió turística també pot donar fruit, creant producte per a turisme de proximitat o turisme estranger que posi en valor el patrimoni propi.
Qüestionable també és la part econòmica dedicada a conservació i protecció del patrimoni cultural sigui tangible o intangible. Les ajudes cada vegada són menys i en algun cas quasi inexistents.
És, potser, el moment de les idees. Aquelles institucions siguin cinemes, teatres, auditoris, museus, altres tipus d’empreses culturals, etc, que cerquin esponsorització, gestionin bé els seus recursos, utilitzin elements de promoció, difusió i màrqueting innovadors i creïbles, estudiïn bé el mercat potencial, divideixin despeses amb altres institucions, facin projectes engrescadors, sàpiguen aprofitar-se de les oportunitats de les noves tecnologies, etc., tenen més possibilitats de continuar lluitant en el dur, i no sempre agraït, camí de la cultura. No hi ha, però, fórmula màgica.
