Com a gestor cultural, des de fa 14 anys, les he vistes de tots colors. Em remeto, per iniciar aquest article, al títol de la famosa obra de Gabriel García Márquez Crónica de una muerte anunciada. Pot semblar apocalíptic però les anomenades indústries culturals van per aquest camí.
El sector cultural, fins ara, ja estava prou malmès. Les ajudes econòmiques arribaven amb comptagotes, les polítiques de promoció i difusió no eren les més correctes, el finançament depenia moltes vegades de mans privades, els models de gestió pública semblaven anacrònics, bons projectes que quedaven en un calaix de despatx, etc.
En aquest moment, amb la pujada de l’IVA del 8% al 21%, la sentència de mort està servida. El plat ja no es pot servir calent, sinó fred. L’últim vagó del tren, -que sempre havia estat la cultura-, ara surt de la via de manera irremeiable.
Conseqüències de tan funesta operació: el producte cultural es converteix en un producte elitista, la pèrdua de llocs de treball en sèrie, la depressió econòmica del sector cultural, més projectes culturals que quedaran sense executar, la poca capacitat de consum del producte cultural, cinemes, teatres, auditoris, etc, que hauran de tancar les seves portes, etc.
La cultura es posa al nivell dels catalogats, segons el govern central, articles de luxe, com una joia o un cotxe, amb el mateix IVA. Em sumo als que pensen que no hauria de ser així. És més m’adhereixo als que creuen que un poble sense cultura no és res.
