Lourdes Cirlot en el seu llibre Últimas Tendencias, publicat l’any 1994, definia la figura d’Antoni Tàpies (1923-2012), com el primer pintor que havia treballat a Espanya en el si de l’Informalisme matèric.
A partir de l’any 1953 eliminà tot vestigi de figuració en la seva pintura i començà a interessar-se per la creació de matèries sorgides de la barreja de pols amb pigments i aglutinant per obtenir denses superfícies amb el suport.
La seva tasca es caracteritzà per l’ús constant de tècniques del grattage, mitjançant les quals donà un especial relleu a les seves mixtures. Esgarrapats, foradats i regalimats es conjuminaven per donar lloc a un tipus d’obres en les que la matèria fou exaltada fins al límit.
Els colors utilitzats per Tàpies foren preferentment els propers a la terra -castanys, ocres, beiges-, així com el seu característic blanc brut o diversos tons de grisos, sense oblidar el negre, tan proper en la seva obra.
Tàpies sempre destacà per ser un artista que seguia una línia de recerques plàstiques independents. Al voltant de les seves creacions hi havia tot un llenguatge ple de signes netament impulsius però que deixaven endevinar un cert control mental quant a la significació i a la ubicació en l’espai.
Aquests signes no foren simples representacions visuals, sinó materialitzacions plàstiques d’una meditació entorn de l’angoixa produïda en ell per l’oposició de contraris vida-mort.
