Els Aqstics són un grup de música amateur de Mataró i Argentona que es va crear el 1999 i que ha tocat nombroses vegades a la nostra ciutat. Enguany, els Aqstics han estat a Fires Joves, tocaran per Les Santes, i estan enregistrant el seu primer disc. Els Aqstics han patit una clara evolució durant aquests tres anys: han passat de ser uns adolescents somiatruites a tocar de peus a terra, però sense perdre aquesta il·lusió vital que els caracteritza. Així doncs, el grup d’Argentona s’està professionalitzant i es perfila com una de les noves veus del panorama del rock català. En nom de tot el grup, vam poder conversar amb Eloi Aymerich, que va fer de portaveu del grup.
Els Aqstics són: Ferran Valls, guitarra acústica i melòdica; Oriol Alsina, veu, guitarra acústica, melòdica i rítmica; Eloi Aymerich, veu, guitarra acústica i rítmica; Gener Salicrú, veu i clarinet; Joan López, bateria; Josep Terricabres, percussió i Gustau Zariquiey, baix.
D’on sorgeix l’estil dels Aqstics?
L’estil el podem explicar a partir d’una columna que va escriure el director del suplement musical Rock’nclàssic de l’Avui, en Pep Blay, on parlava del cumba-pop. Aquest és un estil que té el seu origen en els grups d’esplai i els agrupaments escoltes. La majoria dels Aqstics dels inicis procedim d’esplais. A la columna deia que el fet que hi hagi foc de camp, que la gent s’assegui en rotllana, sense electricitat, propicia un estil molt clar, amb guitarres, diferents veus, ritmes. Una altra influència que hem tingut és la dels Gossos, que fa tres anys estava en el zènit de la seva carrera i tenien molt èxit a tot arreu., sobretot entre gent jove.
Així doncs, podeu dir que sou autodidactes?
Dins el grup hi ha un ventall molt ampli. D’una banda, hi ha gent com jo que he après a tocar la guitarra pel meu compte, sense anar a cap escola de música. I per altra banda, en Gener està al conservatori, acabant el grau mig, o en Joan López està al Taller de Músics de Barcelona, estudiant per dedicar-se a tocar la bateria. Un dels secrets del grup és aquesta barreja d’experiència i capacitat d’instrucció musical, que fa que les cançons sonin molt riques, diferents i variades. La idea original d’una cançó és d’un de nosaltres, però després tots junts l’acabem d’arranjar. La intenció del grup és que tothom se senti seves les cançons que interpretem. És com si un porta una tela i entre tots la pintem.
Pel que es pot veure, sempre heu tingut molts seguidors a Mataró. Al principi va ser difícil fer-se un públic?
Evidentment, hi ha hagut molt suport per part dels amics. Els Aqstics és il·lusió en estat pur. Toquem perquè en tenim ganes, perquè necessitem expressar coses i comunicar-nos amb el públic. És una oportunitat única, perquè els Aqstics permeten conèixer molta gent. Els projectes dels Aqstics només tenen sortida si a part de tenir il·lusió, hi poses molt treball i esforç. Aquest treball constant ens permet encarar el futur amb molt optimisme. La idea no és només créixer musicalment, sinó també com a persones.
I quina és la relació entre els diferents components del grup?
La relació sobretot és sincera i cordial. El fet d’estar tocant durant tres anys seguits fa que ara estiguem molt més units. Hi ha uns sentiments molt sincers que fan que s’estableixin vincles de complicitat entre els diferents músics. Hi ha una frase d’en Ferran, el guitarrista del grup, que és perfecte: “Els Aqstics per mi és la meva millor colla d’amics”.
Què se sent en fer de teloners dels Lax’n’busto, que és potser el vostre mite?
Doncs realment aquell concert va ser l’ensorrament del mite absolut perquè vam tocar sense haver fet proves, els Lax’n’busto no van venir ni a dir hola, el públic demanava que pleguéssim perquè volia veure els Lax, les cançons sonaven molt malament perquè estàvem molt nerviosos... En el fons va ser una experiència molt positiva, perquè fins aquell moment només havíem tocat pels nostres coneguts, i aquest concert ens va obrir els ulls. Va ser com tornar a començar. Ens vam adonar que no agrades a tot el públic, que no tot el públic ens coneixia, que no tot el públic li quèiem bé, que moltes vegades podíem sonar molt malament... Jo recordo que quan es va acabar el concert vam sortir per la porta del darrera del poliesportiu i passava gent que anava al concert de Lax’n’busto que no sabia qui érem.
Potser us va abaixar els fums?
No, érem molt innocents, i encara crec que ho som molt. Jo crec que el fet de ser ingenu és positiu sempre que sàpigues mantenir el nivell d’ingenuïtat fins al punt que no et prenguin el pèl. De mica en mica hem passat de ser uns hippies molt innocents a tocar de peus a terra. Hem tingut problemes amb altres grups, amb mitjans de comunicació...
Problemes de quina mena?
Ara sobretot hem tingut problemes amb músics concrets que per motius que desconec s’han dedicat a carregar-se la imatge del grup, a difamar rumors falsos, com per exemple que hem tocat quatre vegades en un mes a Argentona, o que cobrem dos milions i mig de pessetes per un concert, que hi ha influències polítiques pel mig... Jo puc assegurar que l’única manera d’aconseguir el que et proposes és treballar, treballar, i quan acabes, tornar a treballar. Trucar portes, i tornar a enviar una carta, i tornar a enviar un mail, una maqueta, un dossier... Si la gent creu que les coses cauran del cel soles, va molt equivocada. Treballem, i molt!
Cada quan assageu?
Bé, ara assagem 5 hores al dia, perquè ahir vam començar a gravar el disc i d’aquí poc tenim el concert de les Santes.
Us veieu com els Lax’n’busto d’aquí a uns anys?
Com els Lax’n’busto no, perquè no crec que hagin innovat gaire en el panorama musical català. Ells fan una recepta de pop rock molt senzilla.
En canvi, vosaltres heu innovat? Què aporteu de nou en el panorama musical català?
Un missatge molt clar. Les nostres cançons parlen de situacions, amb les quals la gent s’hi sent identificada tan bon punt escolta la lletra. Els Aqstics ens comuniquem per parlar d’amor i d’esperança, però també per parlar d’injustícies, de solidaritat, de la violència, de les multinacionals, dels boscos que s’estan cremant, de l’especulació urbanística... Els Aqstics intentem denunciar allò que va malament a través de la música. Nosaltres volem que la gent vingui als concerts per passar-s’ho bé i també per pensar.
És una manera de plasmar el temps que us ha tocat viure? De fer història?
Quan la gent escolta les nostres cançons veu que parlen de coses que ens passen ara. Nosaltres passem del pamfletisme radical que fan grups com Brams, que canten cançons que semblen un manifest polític, no són música.
I pel que fa l’estil de música, també innoveu?
Fem un joc de veus que defuig del que feia Gossos, que incorpora molt joc amb la percussió, un clarinet. L’objectiu és el nou tractament que fem de la música amb veus i amb percussió.
Creus que la sortida de grups consagrats com Sau, Sangtraït, o Sopa de Cabra del panorama del rock català pot obrir les portes del mercat a grups més joves com vosaltres?
Jo crec que la gent està buscant una cosa nova. Ja està passant amb nous grups com Mesclat, o Cheb Balowsky. És lògic, ja que els grups han d’aprendre a reciclar-se. Han d’entendre que potser ha arribat el moment de deixar pas a algú altre, després d’estar una dècada a dalt de tot. Els Aqstics encara hem de descobrir quina és la resposta del públic majoritari dels Països Catalans.
Cantar en català és una manera de fer país?
Jo crec que has de cantar amb la llengua que et surt de dins. Hi ha un component evidentment ideològic, perquè és inherent, és inevitable relacionar-te amb els tres postulats del rock català dels noranta que deien: llengua, música i país. Jo crec que cantem en català per naturalitat i perquè és la nostra llengua, perquè vull pensar que el català s’està normalitzant.
Us coneixen fora de Mataró i Argentona?
Home, ens coneixen a alguns llocs de Barcelona, per aquí la comarca, però és molt complicat, sobretot quan no tens disc. Un dels nostres objectius és enregistrar el disc per poder tenir més sortida. Ara qualitativament i socialment, ens veiem capaços de fer el salt i dirigir-nos on sigui i tocar i mostrar la nostra música i el nostre missatge.
Si una discogràfica ha acceptat editar el vostre primer disc, vol dir que la maqueta del gener del 2001 s’ha venut bé. Quantes còpies heu venut?
S’han venut unes 400 maquetes, que està força bé. Cal pensar que per cada persona que compra una maqueta, n’hi ha tres o quatre que no se la compren. A més, tampoc vam fer molta promoció, simplement ho vam anar comentant als amics i coneguts. Ara mateix s’estan a punt d’exhaurir i no crec que en fem més perquè musicalment sona d’una manera força primitiva. És fruit d’un moment, i està poc treballat, i fins i tot la caràtula és molt naïv, molt simple, amb molts colorets.
I quan sortirà el disc?
Això encara no ho puc dir, però ahir vam començar a gravar per aquí a prop de Barcelona. Tampoc puc anunciar quina serà la discogràfica. No puc afegir més coses perquè així ho vol la majoria del grup. De totes maneres després de l’estiu esperem que surti.
Què té aquest disc?
Té més cançons, un treball molt meticulós, un disseny gràfic molt acurat que hem fet entre tots... En definitiva, té la proposta dels Aqstics en la seva essència: més percussió, més veu, més qualitat, més guitarres, més viu, més fresc, més innovador,... Crec que és un treball que pot funcionar molt bé i que pot agradar molt. No puc donar més detalls. Però també ho fem per nosaltres mateixos, per donar una gran sorpresa al nostre públic i no crear falses expectatives.
D’on han sortit les propostes de tocar per Fires Joves i Les Santes?
Per Fires Joves ens ho van proposar diferents entitats. Vam tocar amb format acústic, que és molt més simple, on intentem trobar la senzillesa de les cançons, amb menys instruments, més missatge, més jocs de veus... En canvi, per les Santes presentarem el format gran, que permet tocar en grans escenaris, amb més músics. Tindrem la col·laboració de diferents músics de Mataró i serà un concert amb un final sorprenent.
Ha de ser un gran honor tocar per la Festa Major, no?
Serà un concert molt important de la història dels Aqstics, sens dubte. Hi hem abocat totes les nostres ganes i il·lusions. Vam aconseguir aquest concert enviant una carta al director del Patronat Municipal de Cultura, explicant que érem un grup jove, que havíem tocat a molts llocs de Mataró durant tres anys i per gent molt diferent. A més, nosaltres estem gravant un disc que ens costa uns i diners i vam demanar a l’ajuntament que fes una aposta clara pels joves creadors, que és un dels punts de Les Santes d’enguany. Ens va costar moltes negociacions, però estem satisfets de l’acord.
Heu descartat mai una proposta de concert?
Sempre que algú ens ha demanat tocar, el menys important han estat els diners, excepte l’últim quatrimestre que ens hem regit per criteris econòmics, perquè el disc ens costa molts diners. Però els dos anys i mig restants hem tocat on ha calgut i sense necessitat de cobrar diners, per exemple, hem tocat per a diverses ONG’s.
Qui integra el Club d’Amics dels Aqstics? Són coneguts vostres?
Hi ha de tot. Hi ha amics, germans, i gent que ens va conèixer en un concert.
Quin és el prototipus de fan dels Aqstics?
A mi no m’agrada parlar de fans, sinó de seguidors, i de seguidores, sobretot. Majoritàriament és una persona jove, des de 14 a 27...
Més noies que nois? És a dir, els Aqstics encara representa aquell fenomen de l’institut Satorras que feia desmaiar les noies?
Al principi sí, però ara es va equilibrant la balança, tenim gent que ve a veure’ns, gent que ve a escoltar-nos, gent que ve a reflexionar... Mai no ens han tirat cap calceta, ni cap ossito, ni m’agradaria que ho fessin. Hi ha el perill que t’acabis convertint en un titella, com els ha passat als d’Operación Triunfo, que venen més per la seva cara bonica, que no pas pel que estan cantant o dient.
És fàcil compaginar la música amb els estudis?
En el moment en què els Aqstics és un grup amateur, no hi ha cap problema, però quan has de gravar un disc i has de complir amb uns contractes és més complicat perquè has de quedar bé com a músic i com a professional. A tots ens agradaria viure de la música durant una temporada, però sense oblidar que tenim uns estudis i unes trajectòries professionals. L’Oriol està acabant informàtica, en Gener està estudiant Història de l’art, un altre fa Imatge i So, jo Comunicació Audiovisual... Els estudis també són molt importants per nosaltres.
Per molt que diguin que es tracta d’un grup amateur, la vostra web és pròpia d’un grup professional.
Nosaltres creiem que la web és un mitjà molt eficaç, pràctic i accessible. Bona part del mèrit de és de l’Oriol, l’informàtic del grup. Creiem que la web és un mitjà molt interactiu que permet saber les opinions bones i dolentes de la gent. Però les opinions dolentes ens han fet créixer com a grup, i en part les agraeixo, perquè ens han permès descobrir cares del grup que desconeixíem i que ens empenyen a ser molt més cauts i conscients.
Vosaltres sou optimistes i positius, però moltes vegades us han titllat d’idealistes i ingenus.
L’optimisme ens permet afrontar l'actual situació social, moral, econòmica i ideològica, que potser no travessa el seu millor moment a causa d’aquestes crítiques que hem rebut. O tenim una mica d’esperança, o tanquem la barraca i ens dediquem a estudiar tots ADE, i anem tots a la borsa a invertir, i muntem multinacionals de comunicacions, de petroli, d’armes... O creiem una mica que el que estem fent té una sortida, o millor que pleguem.
Aquest vessant innocent dels Aqstics es reflecteix en La Fera, una cançó amb un punt missogin, on l’home percep la dona com una temptació perillosa, que l’assalta sense pietat i li xucla la sang.
És una manera de no cantar: “Dile que la quiero, dile que soy sincero”. Sempre és l’home el que canta cançons d’amor. Per què no pot ser la dona qui ataqui i qui vulgui cruspir-se l’home. La dona acaba xuclant l’home, que s’acaba rendint. Jo crec que a vegades és maco deixar-te seduir per algú i deixar que se’t mengi. És com una metàfora del que tenim ganes que passi. Jo m’he trobat amb vampiresses d’aquestes, i t’asseguro que és meravellós, que et captivin, i que et xuclin i que se t’enduguin. Trobo molt interessant que les dones prenguin la iniciativa.
Sovint les vostres cançons parlen de somnis. Quins serien els vostres somnis?
Que tothom sigui prou valent com per imaginar. Somiar que tothom si treballa pot arribar a tocar per Les Santes. Com a grup, que puguem continuar sent tan amics com fins ara i que no deixem mai de compartir una complicitat que només és nostra i que puguem arribar a veure com tot el que estem cantant i dient de mica en mica es fa realitat. Crec que, sincerament, no demanem massa. Simplement dignitat i esperança per a tothom. I una bona dosi d’alegria.
Mariona Vivar
