Març comença impulsant somriures a tots el amants de la prosa poètica que governa Murakami amb mestria. I això és gràcies a Tusquets Editores i la publicació de la col·lecció de relats de l’escriptor japonès ‘El elefante desaparece’.
Més de 300 pàgines per a disset relats que coparan les expectatives de tot aquell que dubti de la possibilitat de seguir gaudint tant i encara de Murakami. Amb el títol del llibre tret del relat que tanca la col·lecció, ‘El elefante desaparece’ arriba per fer-nos pujar a la nau de les seves lletres i viatjar pel món oníric que sembla tan real a l’espai literari del japonès. I és que Murakami té això, la capacitat de parlar-nos directament a través dels personatges, des d’un Japó que a priori hauria de ser totalment diferent al nostre entorn, però que es converteix en similar, en modelable, en adequat per a nosaltres fins convèncer-nos de que el que hi ha escrit és real i és nostre. Però en el moment d’aquesta convicció , tota realitat desapareix, com ho fa l’elefant de l’últim relat o com ho fa a la postal que acompanya al llibre. Perquè Murakami té la destresa de mullar-nos amb pluja quan estem segurs de ser davant d’un dia solejat.
Tornarem a la ment d’aquell personatge que fa molts anys va atracar juntament amb un amic un forn per acabar amb la gana que tenien, ballarem juntament amb un nan hipòcrita i conspirador, beurem molta cervesa i gaudirem de molta música, escoltarem alguns ocells cantar i sobre tot ens endinsarem a l’imaginatiu cap de personatges que són això, caps pensants que divaguen, que viatgen, que somnien i que es deixen emportar. Com dins d’un conte infantil, la prosa de Murakami agafa aquests trets que només veuen aquells que mai han volgut deixar de banda la llavor de la infància i sumen a ella la lògica de l’edat, les connexions que aporta l’experiència i la lectura de tants i tants llibres al llarg d’una vida. Els relats de Murakami, igual que les seves novel·les, porten a pensar en un nen que ens explica quelcom totalment inversemblant però amb tanta càrrega lògica que fa que ens sentim incòmodes a l’acceptar la possibilitat d’una cosa impossible. Murakami sap amagar-se rere les paraules, sap anar deixant molles entre frase i frase per fer-nos somriure satisfactòriament a mida que llegim, sabent que això ens portarà al final que esperem. I és que aquests finals, en l’escriptor japonès, és el que tants han buscat durant tant de temps a les lletres i en molts altres camps: la consecució de fer-te veure quelcom que conté tants perquès que t’acaba portant a no pensar en cap, com estem acostumats a la vida en general, sinó a acceptar-ho, somriure i saber que l’escriptor, Murakami, ha aconseguit introduir en tu la llavor d’un espectre fantàstic amb aspecte real.
Els contes de Murakamis són, en essència, un crit amagat en històries entretingudes que vol reivindicar la falta de sorpresa i la falta de ficció a les nostres apagades i monòtones vides.
