Qui és poeta neix, viu i mor sent-ho. És una marca que acompanya tota la vida i que impregna tot el que es toca, encara que s’intenti evitar. ‘Un ojo siempre parpadea’ és poesia disfressada de relat.
És ritme, joc de velocitats, malabar de sons, dins una prosa que se sap banyada completament en poesia. ‘Un ojo siempre parpadea’ és la nova obra de Miguel Carcasona, publicada per Tropo Editores.
En trobar-se amb el títol a l’excepcional portada d’Oscar Sanmartín – una més –, és inevitable parpellejar. Com si Carcasona volgués que humitegéssim els ulls abans d’emprendre el viatge, que ens preparéssim per a una inoblidable estona de lectura sense parpelleig. Perquè no hi ha cabuda en aquesta obra pel tancament espontani dels ulls, o sí – qui sap –, però deixa la sensació en qui la llegeix de que ha estat tota la estona observant, atent, al devenir d’unes narracions que desprenen sense descans mestria pel reflex de l’emoció a una realitat, o moltes, distorsionades per la sensibilitat.
Miguel Carcasona aconsegueix omplir els seus relats d’una hipersensibilitat que toca, que arriba a nuar-se a la del lector per fer sentir el que criden les seves paraules. La prosa d’aquest escriptor d’Osca parla, emet emocions.
Des d’un primer relat ple del crit verd de la perifèria front la colonització del ciment, amb cansament per la solitud i sufocat a causa de l’ofegament per la decadència humana, passant per un amor tràgic cap a la germana de la parella o per la mort fruit de la inconsciència juvenil, fins arribar a dos viatges al passat, amb un carregat de ficció i un altre lliscant l’autobiogràfic; Miguel Carcasona construeix un llibre on el fil conductor és la pesadesa per una existència que sempre porta al personatge cap al forat on ensopegar-se.
‘Un ojo siempre parpadea’ són deu relats on el protagonista absolut és la tremolor de l’ànima, on totes les trames son fiançades sobre l’infinit desolador de la catàstrofe: aquell infinit allunyat però sempre present, com aquell punt al qual es dirigeixen les cases de fusta a la portada, com aquell punt al qual mira el dàlmata.
