Poc és tan còmode i accessible per a viure altres realitats com ho és un llibre. A ‘Después de la nieve’ (Finalista Premi Desnivel 2015), del que parlo avui, Ricardo Martínez Llorca ens porta de la mà – mai millor dit, ja que ell és el narrador – per un passeig esclaridor al voltant de la vida d’un estrany a la vegada que respectat escalador: Carlos Marín.
Amb ells, ens introduirem al món de la muntanya, als seus tecnicismes, al seu entorn i a tota la filosofia vital que desprèn i atrapa a tants éssers anhelants de tenyir de verd uns ulls poc acostumats al gris de la ciutat.
Posant-se a la pell d’un periodista especialitzat en aventura, el narrador ens submergeix a una investigació sobre l’ombra d’aquest Carlos Marín a qui veu en un hospital després de contemplar, atònit, les seves ditades a la paret vertical de l’edifici. Allò que per al periodista serà una bogeria – entrar a l’hospital escalant – es convertirà en l’espurna que encendrà la flama de la seva curiositat. D’aquesta manera, deixant – això sí – una mica de banda per la sensació del lector al seu germà hospitalitzat, Ricardo es dóna a l’aventura: la de seguir el rastre i saber tot el possible sobre aquell introvertit escalador. De mica en mica, recavant informació sobre la figura del muntanyista i trobant-se amb les poques persones del seu entorn, el narrador anirà descobrint la realitat urbana d’un personatge fet per a la muntanya. De mica en mica anirà adonant-se, a la vegada que el lector, que Carlos Marín ha deixat de banyar-se a la natura per donar-se a l’asfalt, el qual recorre com a vagabund. Com una baixada als inferns per redimir els pecats. Com una expiació d’alguna cosa que amaga.
El perquè d’aquesta deixadesa, la realitat que sacseja l’interior de l’escalador i el pes de les poques paraules d’aquest reservat aventurer, són plaers que només podran tastar aquells que es decideixin a escalar aquest llibre. Perquè ‘Después de la nieve’ és una escalada, en aquest cas horitzontal, fins al final d’una narració que pot ser absorbida d’una tirada. ‘Después de la nieve’ és una novel·la curta a tall de crònica periodística - «el relat de l’escalador turmentat» - a la qual s’agraeix una prosa que de vegades frega la poesia, descripcions pensades i elaborades tant de la realitat social i el pessimisme que banyen les ciutats, com de la llibertat i el fluir del temps en enclavaments muntanyosos concrets. Mitjançant un narrador amant del te i sempre escudat per una humilitat, de vegades incòmoda, ‘Después de la nieve’ és un bon cop de vent fresc per a tots aquells que tenim els pulmons tractant de desprendre’s de l’olor de benzina.
