Avui parlo del nou llibre publicat per Anagrama d’una escriptora que molts han titllat ja com la revelació d’aquest últim any: Sara Mesa. ‘Mala letra’ és una recopilació d’onze relats que agafa el títol d’un d’ells, al qual l’autora narra els problemes a la seva infància quan al col·legi volien que canviés la forma d’escriure. La forma en el seu caràcter més literal, perquè la narrativa de Sara Mesa aclapara i omple de ganes de seguir llegint.
Aquests onze relats, de caràcter inconnex i heterogeni, estan caracteritzats tots per la petjada tràgica que amaguen darrere les línies. Des de la pèrdua desolada a un bosc, passant per ancianes que es llencen pel balcó, nens que viuen sols o discapacitats que remouen l’interior dels “capacitats”, fins a un noi que veu en l’actitud de la seva companya de feina l’impossibilitat de que sigui l’escriptora que ell ha llegit i que ella és. Sara Mesa aconsegueix crear una atmosfera de solitud al llarg de cadascun dels seus relats. No amb una catàstrofe final o concreta que agafi la força del relat sinó amb una extensa capa de tragèdia, l’escriptora sevillana condensa en breus narracions l’amargor d’un ésser sensible, variat a cadascuna de les històries. Dins d’elles podem trobar el tractament de la infància com a època utòpica, l’amor com a desengany o la mort com a sortida.
Amb un relat central més extens – ‘Nosotros, los blancos’ –, Sara Mesa aconsegueix crear d’aquesta manera el centre d’un llac molt pesat que deixa onades al seu voltant, conformant aquestes els deu relats restants. ‘Nosotros, los blancos’ ens porta de la mà d’una adolescent hiperestèsica que visita a la seva germana gran a la ciutat escapant uns dies de l’ombra dels seus pares. Allà, es toparà de front amb la realitat urbana dels somnis trencats i haurà de lluitar per continuar cada dia, ajudant a la seva germana i a sí mateixa. A ‘Mala letra’ ens endinsem a l’ànima humana més sensible, a la sensibilitat oculta pel que és costum. Surt a la llum tot allò que es reprimeix en l’humà d’una forma molt subtil, com un fil transparent que acaba colpejant molt fort.
‘Mala letra’ és una sacsejada interna mitjançant poques paraules capaç de complementar descripcions azorinianes de l’entorn carregades de realisme amb les profundes internades a les grutes humanes tan pròpies del Naturalisme. Y tot això, rematat per la contemporaneïtat d’unes històries que s’ambienten al nostre temps i que s’assenten en allò immutable: l’interior tràgic humà.
