Molts coneixeran a aquesta autora per la ja emblemàtica obra ‘El club de lectura de Jane Austen’, publicada al 2004 amb un èxit rotund. En aquest cas, l’editorial Malpaso ens porta l’última novel·la de l’escriptora nord-americana, que va quedar a un sol graó de fer-se amb el Premi Man Booker 2014: ‘Fuera de quicio’.
Envoltada de verd, tant a la seva part física – el contorn de les 318 pàgines – com al seu contingut – la Natura per bandera –, ‘Fuera de quicio’ és la reivindicació recolzada en forma de novel·la del ferri lligam entre l’ésser humà i el seu bressol: la terra, la natura, el món. Sempre empesa per fragments de ‘l'Informe per a una acadèmia’ de Kafka, aquesta novel·la ens submergeix a l’interior d’una nena que, ja adulta, ens dona un profund passeig per la seva infància i posterior maduresa.
Karen Joy Fowler aconsegueix, mitjançant un estil frontal, fer-se amb la respiració del lector y carregar-la d’agitació, de suspens i nerviosisme enfront el crit apagat que passa de Rosemary – la nena – al lector i que camina cap a la tragèdia d’una vida dissolta a causa de l’amor trencat. I és que el tema principal de ‘Fuera de quicio’ és l’amor, un amor que es banya en tragèdia a l’entrar en escena la separació. Rosemary, filla d’un d’aquells científics que van estudiar la ment dels primats introduint els experiments a les seves famílies, és criada juntament amb la seva ‘germana’ Fern, un ximpanzé al qual s’intenta humanitzar i adaptar a una vida familiar típicament americana.
Amb la consciència per part d’aquestes ‘germanes’ de ser iguals, Fern i Rosemary creixeran juntes com si es tractés de bessones sempre de la mà del seu germà gran: Lowell. Però tot es truncarà quan Fern sigui separada de la família. Tot, inclús la pròpia família. Per què?
Karen Joy Fowler crea un viatge en el temps a través del discurs d’una Rosemary contemporània arribant a convertir la narració en una confessió, en un omplir de significat els forats que la pròpia ment havia volgut buidar. Amb ‘Fuera de quicio’ ens introduïm en la configuració de la ment humana i la seva adaptació a les ensopegades evolutives al llarg d’una vida, igual que viurem el trencament interior que provoca la desaparició d’un ésser estimat. Però també tastarem la rebel·lia narrativa i el crit a una reivindicació cap a una societat global que aposta per la separació abans que la unió, que vol pintar de gris el que tants anys ha estat verd. ‘Fuera de quicio’ és una oda a la infància però també un cop a la realitat respecte l’edat adulta, és una ovació directa a l’animalitat de les persones i als animals en sí mateixos com a miralls del que som intrínsecament.
Però sobretot, ‘Fuera de quicio’ és una narració que des de la seva primera paraula es converteix en llàgrima, una llàgrima que fins i tot tancant el llibre a l’arribar al punt i final no cau. ‘Fuera de quicio’ és una llàgrima eterna que es troba, sabent que no caurà, amb els peus penjant a la vora de l’abisme.
