Veiem Ray Bradbury al títol, però no seria just començar a parlar del llibre sense mencionar a Óscar Sanmartín Vargas, il·lustrador de Tropo Editores i un dels responsables de que el lector se senti com un nen a l’obrir aquest ‘Eran morenos y de ojos dorados (o cómo dar un nombre)’.
Conte sobre el que ja ha plogut – publicat al 1949 per primera vegada –, aquest relat ha sabut guarir-se dels avanços tecnològics per mantenir la seva vigència gràcies a una prosa addictiva que obliga a que sigui llegit d’una tirada. Però no només és mèrit de la prosa, com ja he dit, sinó d’unes il·lustracions que bé podrien resumir el conte sense paraules. Óscar Sanmartín Vargas és capaç de transfigurar-se en qualsevol gènere per adaptar els seus dibuixos a ell. Tot és perfecte en aquest il·lustrador de Saragossa, perquè tot conté més del que mostra.
En aquest conte, Ray Bradbury ens porta de la mà de colons terrícoles a Mart des de la perspectiva d’un Harry Bittering, que porta dins el virus de la desesperança en sentir que l’arribada a Mart juntament amb la seva família i un miler de persones només els portarà a la catàstrofe.
Rodejats sempre de les runes que una antiga civilització marciana deixà al terreny vermellós, els terrícoles colonitzaràn el planeta i el faran seu, l’etiquetaràn, li posaran nom mitjançant aquella cita que ens va deixar el nostre Unamuno i que ja batega des de les Sagrades Escriptures: «ser es dir-se». Però aquesta por de Bittering i a la que els demés són aliens, anirà agafant força i raó fins a mostrar la inevitable evolució: els terrícoles convertint-se en marcians. Tot això, els portarà a adoptar el ritme dels desapareguts, les seves costums i estil de vida fins arribar a ser idèntics. Després, arribarà un altre inconscient comboi de la Terra, disposat a la missió que aquests últims tingueren: colonitzar Mart.
En resum, Ray Bradbury reflexa mitjançant la ciència ficció aquella sentència divina de «quia pulvis es, et in pulverem revertis» («ets pols, i a la pols tornaràs»), però també el tòpic llatí de l’ubi sunt – la busca dels que ja ni hi són –, el cercle etern que és la vida com el peix que es mossega la cua, la inconsciència i el caràcter prometeic de l’ésser colonitzador. Tot això, a un relat que acaba igual que comença, com la vida, un etern tornar a començar des d’una visió tràgica, des de la visió de Prometeu jugant a ser Deu i la seva posterior caiguda. En definitiva, Ray Bradbury, seguint els passos d’altres mestres el conte com Hans Christian Andersen o Lewis Carrol, ofereix sota una forma de conte una crítica social, una ensenyança vital, la confessió d’una existència que està en caiguda lliure.
