A una època on els artistes neixen amb la voluntat de trencar amb aquell realisme “ñoño”, com diria l’actor mexicà Hèctor Ortega, i de promoure un art que comporti l’alliberament o el “tornar a nèixer” que defenia Grotowski, neix també Edvard Munch.
A l’igual que molts artistes del seu temps – Strindberg i la seva misogínia sobtada, Artaud i la seva paranoia per la malaltia o Beckett i la seva ansietat front el record de la vida prenatal, entre molts d’altres -, Edvard Munch va ser sacsejat per unes circumstàncies vitals, que ja des de la infància, van marcar tot el seu devenir artístic i biogràfic.
Veient des de petit morir a la seva mare, a dos dels seus germans, dues tietes, dos avis i amb un pare trastornat a l’espera de que el seu fill, Edvard, fos el pròxim; Munch va créixer bressolat per la malaltia i per una esperança desoladora d’acabar morint aviat. Aquesta barreja de foscor amenaçant i desconfiança existencial va acabar convertint-se en deliri i en art. Un art que va ser el suport on reflectir les seves pors, els seus dubtes entorn l’avenir, entorn el sentit de viure. I parlo d’un art en general perquè Munch no només va treballar a la pintura com podem veure en aquest meravellós treball de Nórdica Libros.
L’artista noruec també va omplir blocs de pensaments, aforismes i reflexions sobre tot i res en general, sobre la vida i la falta d’aquesta, sobre el sentit i la falta d’aquest, sobre l’esforç per caminar i la nul·la necessitat d’això. Però sobre tot als seus escrits trobem art, com tot el que tocava Edvard Munch. Art com a sortida, com a escapatòria front els cops de la vida per dins i per fora, com a resposta a una riallada sòrdida i satírica que el va acompanyar fins el final dels seus dies.
‘El friso de la vida’ és una extensió de la seva obra pictòrica. Llegim la pintura igual que gaudim veient un poema i això, a partir d’ara i gràcies a Nórdica Libros, és possible. Als seus escrits trobem també amor i desamor, debats existencials amb un mateix i anècdotes amb coetanis, desengany amb la humanitat i esperança de millora, fins i tot veurem canviar-se sobtadament i en un mateix escrit de primera a tercera persona. Tot això representat sempre mitjançant el color que dictamina l’estat d’ànim de l’autor. Tot es regeix, sempre a la vida de Munch, pel color que desprenen els seus sentiments. Ells manen, ells decideixen quin camí emprendre diàriament, com veure el paisatge aquell dia, quina vestimenta escollir.
‘El friso de la vida’ ens ofereix al Munch que mira la pintura, no al que és dins d’ella i el qual ens ofereixen els seus quadres; al Munch que contempla la seva obra, que pensa en ella amb el seu incontrolable impuls de correcció, que veu la vida com els seus quadres: simplement com un paisatge que es construeix segons qui el mira, un mon que no existeix d’una forma objectiva sinó, seguint l’estela fichteniana, que és la suma de moltes subjectivitats.
