Era intel·ligent, se sentia capaç d’aconseguir qualsevol cosa, decidida, amb gran capacitat i ganes d’aprendre. Però havia nascut dona.
Es mirava el bonic vestit de núvia que s’exposava lluent i impecable penjat de la porta de l’armari. Quedaven poques hores perquè ella el lluïs. Els sentiments que sentia eren contraposats. Com a tota dona li entusiasmava el fet de posar-se’l i caminar cap a l’altar. Ben dreta, orgullosa de la gran bellesa amb què havia estat afortunada, i segura que aquell vestit l’accentuava. Però també sabia el que representava. Era la porta que obria el camí cap al matrimoni. La fi de les seves il·lusions. Deixar de ser ella. Dedicar-se al seu marit i a la casa, i en un futur pròxim als fills. Significava deixar de somniar. D’aparcar els seus estudis. I enterrar per sempre més el seu anhel més desitjat, convertir-se en escriptora i lluitar pels drets de les dones.
Asseguda en el seu llit, vestida amb els pantalons que no agradaven gens al seu pare ni al seu futur marit, l’Anna repassava els pocs anys viscuts, i en remarcava els episodis més significatius.
Ella sempre havia estat una nena inquieta, llesta, curiosa, que sempre preguntava, perquè tot ho volia saber. El seu pare n’estava molt orgullós. Sabia que la seva filla si hagués nascut home hauria arribat molt lluny. Però la natura havia volgut que no fora així.
Tenia divuit anys. En aquella època encara no se la considerava major d’edat. Però era el pare qui decidia com havia de ser la seva vida. I ell havia decidit casar-la amb el Joan, el fill del carnisser del poble. Creia que així ella tindria un futur assegurat. I la mare, que feia costat al seu marit, procurava fer-li veure la sort que ella havia tingut a l’haver estat triada pel Joan.
A ella li agradava el Joan. Sempre havien estat grans amics. El considerava un bon noi. Era de bon tractar. Treballador. I estava segura que ell mai li posaria la mà al damunt. Sabia que la tractaria amb respecte. Però també era conscient que hauria de viure sotmesa a la seva voluntat, i ella no volia aquesta vida.
“No deixis mai de perseguir els teus somnis” li va escriure la seva àvia abans de morir. I aquesta frase, cada vegada que pel seu cap l’envaïa la idea de sucumbir als desitjos dels seus pares, la frenava i li donava forces per continuar fidel als seus principis i il·lusions.
Tenia la bossa preparada amb la poca roba que tenia, algunes pertinences personals, i el seu íntim diari que escrivia des dels set anys. Ara el va obrir i el va fullejar des del començament. Cada vegada que se’l mirava se sorprenia de la màgica transformació de com havia evolucionat la seva lletra. Però també reflectia que els seus pensaments, somnis i anhels no havien canviat.
Ella estava segura que havia nascut per ser algú important. I sobretot, lliure.
El rellotge de la tauleta marcava ja la mitjanit. Els pares ja devien estar ben adormits. Va guardar al fons de la bossa el preciós diari. Va repassar altra vegada el que hi havia guardat. El manuscrit escrit per l’àvia al llarg de la seva vida estava ben protegit entre la roba. No hi faltava res.
Es va dirigir al mirall del seu tocador, i va tornar a pentinar la seva llarga cabellera color caoba. Ara els seus ulls blaus brillaven d’emoció. El cor va començar a bategar-li de pressa. I les mans no deixaven de suar. Va abrigar-se amb la jaqueta color blau marí, mentre continuava mirant-se. Tenia un rostre molt jove, fresc, innocent, en concordança amb la seva edat. Però la seva determinació, valentia i enteresa demostraven la seva maduresa i seguretat mental.
Per última vegada es va mirar el vestit de núvia. El vestit que havia portat la seva mare, i molt abans, la seva àvia. La seva estimada àvia que sempre li havia inculcat la idea que per haver nascut dona no s’ha de renunciar a tot. Ella ho havia hagut de fer, i per l’àvia havia de fer aquest gran pas.
Va treure’s l’anell de compromís que el Joan li havia regalat. Se li va escapar un somriure al reviure com de nerviós estava ell aquell dia. Recordava l’emoció reflectida en els seus ulls foscos, així com la por que ella el rebutgés. El dia de demà seria un dia dur per ell. No s’ho mereixia. Potser trigaria a recuperar-se, però estava segura que finalment ho aconseguiria.
Va observar per última vegada la seva senzilla habitació. Les dues nines preferides durant la seva infantesa eren en un lloc privilegiat, al costat dels llibres. Els seus estimats i venerats llibres que havia llegit i rellegit tantes vegades. Llibres que havia heretat de la seva àvia. Pàgines que parlaven d’amor i de dones que havien ajudat a canviar el curs de la història. Dones valentes, coratjoses. Dones que anaven a contracorrent. Moltes d’elles jutjades i que no eren acceptades per la societat patriarcal i masclista que s’imposava en aquella època. Però que eren lliures, i que encara que havien de sentir el sofriment, la condemna, el rebuig, la critica perversa, se sentien orgulloses de continuar lluitant per les seves idees, creences i somnis. De seguir lluitant per totes les dones.
Descalça, amb les sabates a la mà per no fer remor, va apropar-se a l’habitació dels pares. La porta, com sempre, estava mig oberta. La llum de la lluna es filtrava pel finestró que estava entreobert. Es podia veure les siluetes dels pares que descansaven aliens al que anava a passar. Ella els va dir un adéu silenciós, i un us estimo posant-se la mà al cor. I va baixar escales avall. I va obrir la porta del carrer. I va sortir de casa seva, mentre s’eixugava una llàgrima traïdora que li baixava galtes avall.
No va mirar enrere. No volia fer-ho. I no va poder distingir la figura de la seva mare que la contemplava des de la finestra mentre amb la mà alçada li deia adéu, i amb el cor encongit li desitjava que tinguis molta sort.
