Sentia la mare com em cridava des de baix l’escala. Jo m’havia adormit.
La nit anterior no ho havia pogut fer, i ara el cansament s’havia apoderat del meu cos.
Sense perdre temps vaig sortir de la meva habitació i vaig baixar les escales com un coet.
La mare semblava impacient. Sempre ho estava. Era totalment oposada a mi. Tota ella era un nervi. Una dona que no podia parar de fer coses en tot el dia. En començava una i ja volia fer-ne una altra.
Jo no. Jo era com el meu pare. Tranquil·la. Passiva. Contemplativa. Res no m’immutava. I això alterava a la meva mare. I sempre estàvem discutint. Bé, ara no tant. Però quan jo vaig fer els divuit anys vaig marxar del seu costat perquè no l’aguantava. Me’n vaig anar a viure amb el meu pare, que ja feia temps s’havia separat de nosaltres.
Crec que ella no m’ho va perdonar mai.
Però ara, després del meu traumàtic divorci, havia tornat amb ella. No havia tingut més remei. El meu pare ja no hi era.
Vàrem pujar al cotxe i vaig conduir fins al centre comercial. Havíem de comprar els regals de reis per a la quitxalla. Els meus dos fills i la filla del meu germà.
Allà la gentada es deixava veure per tot arreu. Però això a la mare no l’importava. Ella havia decidit anar-hi el pitjor dia de la setmana.
Encara no havia començat i ja m’estava sufocant. Paciència.
I de sobte la vaig perdre de vista.
Jo m’havia aturat a mirar un aparador on s’exposaven vestits per a les festes. No era que m’hagués de comprar res, ja que no tenia ningú amb qui sortir, però em fascinaven els vestits de festa.
I quan em vaig girar, pensant que ella estava al meu costat, havia desaparegut.
• “Coi de dona” - Vaig pensar. - “A la seva bola”
Vaig mirar al meu voltant i una mica més enllà. Vaig treure el cap en les botigues més properes. Ni rastre de la meva mare. La vaig trucar al telèfon mòbil.
Res. Les trucades es repetien però ella no contestava.
Això sí que em posava els nervis de punta. No entenia per què portava el mòbil si quan la necessitaves i la trucaves no l’agafava mai.
Emprenyada, vaig decidir recórrer els passadissos i botigues del centre comercial. Ja me la trobaria. No havia tingut temps d’anar gaire lluny.
Però res. Ni rastre d’ella per enlloc.
Em vaig començar a preocupar. I vaig sentir por. A mesura que anava passant el temps m’anava angoixant cada vegada més. No era gens normal que ella no aparegués per enlloc. Ja havíem estat juntes en un centre comercial i mai l’havia perdut de vista.
I no sé per què, però vaig començar a trobar-la a faltar. Dins meu va néixer una sensació de desemparament. De soledat. Mai abans ho havia sentit. Ni quan em vaig allunyar d’ella de jove.
Dins meu va créixer el temor que n’hi havia passat alguna. Que potser l’havia perdut per sempre.
Em vaig aturar al final del llarg passadís, on hi havia els lavabos. Allà no havia mirat, així que hi vaig entrar.
Dins hi havia força dones i unes quantes criatures de diferents edats. El xivarri que muntaven dues nenes d’uns quatre anys era considerable. Vaig tancar els ulls intentant calmar-me. Amb aquest neguit no podia pensar ni concentrar-me.
Em vaig apropar al gran mirall que coronava aquella sala de bany. Llavors la vaig veure.
Estava d’en peus. De cara al mirall. La mirada fixa, quasi sense parpellejar.
Durant uns instants la vaig contemplar. Que guapa era la meva mare!
Em vaig apropar a ella i vaig pronunciar el seu nom. Ella em va mirar. I em va somriure. Era un somriure encisador. Un somriure que en tots els meus anys de vida mai li havia vist. Un somriure tan dolç que se’m van posar els pèls de gallina.
La vaig agafar suaument pel braç i me la vaig endur a fora el passadís. Ella es deixava portar sense esborrar aquell bonic somriure del seu rostre.
Ens vam asseure en un dels bancs que hi havia repartits per tot el centre comercial. Li vaig agafar la mà i ella me la va estrènyer. Ara la seva mirada estava perduda i vaig haver d’esforçar-me perquè em fes cas. Jo li acariciava al braç, la cara, els cabells. Li parlava a cau d’orella i per primera vegada en molts anys li vaig dir “mama”.
Les llàgrimes van començar a fluir dels meus ulls sense cap esforç. Ara sabia del cert que l’havia perdut. Feia temps que ho esperava, però no m’ho havia acabat de creure mai.
La meva mare malalta d’alzheimer, mai!
Amb el caràcter que tenia. Amb aquell parell de pebrots que demostrava tenir. Amb la seva intel·ligència. I ara! La meva mare no.
Però jo ja havia estat avisada pel seu metge. Feia temps que la meva mare no estava bé. I no ho havia volgut veure. I ella tampoc. No havia fet cas de les seves recomanacions. I no havia estat gens insistent que la mare es prengués la medicació que li havien receptat, i que ella no tenia cap intenció de prendre.
Em pensava que ella era invencible. I que sempre ho seria.
La cridòria de la gent que per allà passava, el so de les repetitives nadales que es deixaven sentir per tot el centre comercial, jo no les sentia. La meva ment no era allà. Estava ben lluny. Recordant el passat. El passat amb la meva mare.
I de sobte, ella em va parlar, mentre m’acariciava la cara dolçament.
- Qui ets tu?
Jo me la vaig mirar amb els ulls negats de llàgrimes.
- Sóc la teva filla. La Laura
Ella va obrir molt els ulls. Semblava molt sorpresa
- Laura, que maco... I jo, quin nom tinc?
I jo vaig contestar-li amb un filet de veu:
- Marta, el teu nom és Marta.
