El nen no faria ja res més. Però el petit continuava preguntant: On porto avui el ramat a beure?
Les cendres es van evaporar amb l'escalfor d'aquell sol de jus-tícia i van formar un gran núvol. El nen insistia i no tenia respostes. Es va desesperar i va plorar descon-soladament.
Però no va fixar-se que les cendres es feien núvols. Els núvols van començar a plorar. Era una pluja intensa, cosa insòlita en aquella terra. Les gotes d'aigua es van barrejar amb les llàgrimes del nen i juntes van amarar el terra, I en un tancar i obrir els ulls va néixer un brot petit als peus del nen i li va dir: Avui, a l'est.
A partir d'aquell dia, el nen es va encarregar que mai més res s'interposés entre ell i l'arbre. Tots dos van créixer i es van fer forts plegats. El nen va prosperar i gràcies al gran ramat que va criar, va poder formar la seva pròpia família. El nen mai es va oblidar del gran arbre i cada dia li feia la pregunta. El fetiller el va deixar amb pau. El poble el va respectar. Conte africà del Níger (Malinke).
Si els contes són vàlids per a grans i petits, no s'ha d'oblidar el que deia un deixeble de Freud, Alfred Adler (1870-937): 'Segueix el teu cor, però emporta't amb tu el teu cervell'. Tan perillós és només escoltar el cor, com només escoltar el cap. Cal coordinar-los.
