El temps té un altre valor, com l'espai. Temps real, però espai virtual. Fa uns anys ni s'hi pensava. Ara és un fet. La globalització.
Vies de comunicació, facilitat de contactar i tantes altres coses com també la generació nadiua digital dels 0 anys als 30. L'altra de 30 a 50 com a immigrants digitals. I de 50 en amunt.... Com es "menja i es mastega" tot això? Apareix una certa classe de vincle...i a vegades reaccions desproporcionades. Què fer? Doncs, no ho sé.
És una novetat. No hi ha massa experiència. És la mateixa realitat que va imposant "criteris pedagògics": El mòbil apagat, la TV no als àpats, l'ordinador tancat a les hores de dormir. Uns moments per a un, però l'ordinador també els dona... Però si tot és a través d'aquest aparell!! Cal observar, reflexionar, dialogar i prendre decisions. Tot és inductiu, és a dir, a partir de l'experiència. Certament hem d'escoltar què diuen les investigacions. Les contaminacions energètiques negatives... Ufff! Quanta cosa. Així i tot, hi veig un perill d'autisme: tancar-s'hi. A més, el treball pot envair la casa i la família. Cal fer servir el magí per posar límits.
He sentit a dir que en certes escoles dels Estats Units, fan classe als primers anys només en paper, llapis, pissarra. Per què? Uns estudis científics comencen a indicar que tanta tecnologia no permet una maduració adequada del cervell.
