Com la roda del carro segueix el pas del bou”. Les queixes vénen del pensament.
Quantes persones hi ha que no es queixen quasi mai. Tampoc quan les coses els van malament. En canvi, hi ha moltíssimes persones que es queixen de mania. Si no es queixen, no poden viure, i aleshores no viuen ni deixen viure.
Davant una prova, s’hauria de poder viure-la com un moment de creixement. No per molt que un es queixi, les coses continuaran fent igualment el seu camí. Parlem de queixes vicioses.
Quantes mares hem vist que han patit en silenci davant del dolor físic, psíquic com moral, propis. Han donat coratge als altres. Qui diu les mares, els pares i tantes altres persones que han portat el dolor en silenci a fi que els altres no patissin.
Això no s’aprèn d’un dia per a l’altre. Com tot aprenentatge es comença en coses petites. I quan necessari és aquest aprenentatge en una societat de consum… on no vol sentir-se les queixes. A la mínima queixa et tapen la boca a fi de no sentir-la: Hi ha “el quadern de reclamacions…”
Això no impedeix que quan s’ha de fer una queixa seriosa, motivada per un fet real, s’ha de fer però amb convicció. Aleshores no és una queixa sinó una reclamació, una petició justa i correcta. I això no és un vici, sinó una virtut. No un infantilisme sinó maduresa.
