En alguns llogarets de Namíbia (Àfrica meridional) expliquen que fa molt, molt de temps, el cocodril tenia la pell llisa i daurada com si fos d'or.
Diuen que es passava tot el dia sota l'aigua, en les aigües enfangades. Només sortia d'elles a la nit, i que la lluna es reflectia en la seva pell brillant i llisa. Tots els altres animals anaven a aquelles hores a beure aigua i es quedaven admirats contemplant la meravellosa pell daurada del cocodril.
El cocodril, orgullós de l'admiració que causava la seva pell va començar a sortir de l'aigua de dia per presumir-ne. Llavors, la resta d'animals, no només anaven a la nit a beure aigua, sinó que també s'apropaven quan brillava el sol per a contemplar la pell daurada del cocodril.
Però va succeir que el sol brillant, a poc a poc va anar dessecant la pell del cocodril, coberta d'una capa lluent de fang, i cada dia s'anava enlletgint. En veure aquest canvi a la seva pell, els altres animals anaven perdent la seva admiració. Cada dia, el cocodril tenia la pell més arrugada fins que li va quedar com ara la té, coberta d'escames grans i dures de color marró. Finalment, davant d'aquesta transformació, els altres animals no van tornar a beure durant el dia i contemplar l'antiga i bonica pell daurada del cocodril.
El cocodril, abans tan orgullós de la seva pell daurada, mai es va recuperar de la vergonya i de la humiliació i, des d'aleshores, quan s'apropen altres se submergeix ràpidament a l'aigua, amb només els seus ulls i els seus narius sobre la superfície de l'aigua.
