Que important és poder expressar, manifestar, verbalitzar les emociones, els sentiments, els afectes!
La manifestació verbal no és actuar, com tampoc sentir-les és ser. Sentir les emocions o els sentiments no és bo ni dolent, perquè no depèn d'un mateix/a. Se senten.
Hi ha estímuls interiors i exteriors. Es veuen i es viuen en la corporalitat. Altra cosa serà com s'expressen, com actuar. Aquí sí que hi entra la voluntat i la part cognitiva. En català: EL SENY. L'ensenyament ha de poder ajudar al control, al respecte a l'altra/e. Els límits també són necessaris per a desbloquejar les emocions.
Aquí entra l'autoestima (no l'orgull o narcisisme), la confiança en un mateix, la pròpia seguretat. Convé saber que el mal geni, deixar-se anar emocionalment, cridar, insultar, maleir, així com l'altre extrem de tot bondat, eufòria, espontaneïtat, no són expressió de maduresa i autodomini. Tot el contrari. Són manifestacions de dificultats de la personalitat. Ara bé, per ajudar-se o desbloquejar-se no cal recórrer a drogues, a begudes alcohòliques, a emborratxar-se o a la marihuana. El cervell se'n ressent i molt. A la llarga hi ha conseqüències greus, malauradament.
D'aquí, una altra vegada, l'educació emocional. Aprendre a saber escoltar sense jutjar, criticar ni comentar. I escoltar tampoc és fàcil... immediatament s'aconsella, es diu el que ha de fer, com s'ha de comportar-se. És molt fàcil aconsellar, a més de molt delicat.
