Ser feliç no vol dir ser perfecte. Felicitat i perfeccionisme són contraris. La perfecció sempre en vol més, d'aquí el perfeccionisme.
La felicitat és gaudir i trobar-se bé amb si mateix: Pau, serenor, ball, cant, repòs, joia, alegria, bon humor, però no "xauxa", cada cap de setmana perdre els estreps: beguda, drogues i d'altres desequilibris. Conseqüències...?
Ser perfecte és saber acabar bé les coses amb consciència, no a la perfecció. La perfecció no s'ateny mai i no existeix. Les ànsies de perfecció porten a un desequilibri, a un infern interior continu.
Les patrones de Mataró poden servir de models de persones madures, felices, alegres sense ser perfectes. Dones que acceptaven la decepció finita (la imperfecció), però mai perdien la infinita esperança (la felicitat).
Dones que eren assertives: Feien els seus deures, però defensaven els seus drets. Les dues coses amb coratge i entusiasme. Deure i dret són dues cares de la mateixa moneda.
Ho vivien per ser conscients de la seva consciència integral o de totes les dimensions humanes: de la més material (la corporalitat i les coses materials) fins a la més alta i pregona: la interioritat. Cal recordar bé aquesta frase: TOT ALLÒ TANGIBLE ÉS REAL, PERÒ NO TOT ALLÒ REAL ÉS TANGIBLE. La integració porta a la felicitat, acabar bé les coses, però no cau en el perfeccionisme que és un malestar.
