La psicologia té en compte no únicament la paraula, la conducta i les emocions, sinó també la corporalitat. El cos és l'hàbitat de la psique i la manifestació de la interioritat.
Recordem que el primer acte d'autonomia que fa tot Ésser Humà (EH) és l'acte de respirar en sortir del si matern. L'EH vivia totalment a expenses de la mare. La mare li donava tot sense cap esforç. Un món imaginari.
Ara bé, si l'infant vol viure, ha de començar per respirar per ell mateix o sigui sortir del si matern per tal de ser autònom. Aprendre a no dependre sempre dels altres. Fer l'esforç per ell mateix.
Respirar té dos moments: inspirar i expirar. En aquesta acció l'organisme incorpora oxigen i n'expulsa. Sense oxigen no podem viure, per això ha d'entrar dins els pulmons. I alhora l'hem d'expulsar per tal de purificar-lo si no moriríem. A més és tot el cos que se'n beneficia i tot ell hi participa. Això que passa a nivell fisiològic ens pot servir de metàfora: Tot el que hi ha a fora és bo i ho introduïm, però també cal expulsar el que és dolent del nostre interior. L'aire dona vida. És l'EH que ha de llençar a fora tot el que és destructor del seu interior.
Davant d'una crisi d'ansietat o angoixa cal respirar profundament i amb serenor. Ens pot indicar que alguna cosa dolenta de dintre ha de sortir. El cos i les emociones són dues paraules que indiquen dos aspectes de l'EH, però la realitat n'és una de sola: la corporalitat.
