Una constatació que cal reflexionar-hi. Ho explicaré amb tres paraules:
1. PATOLOGITZAR LA VIDA QUOTIDIANA. Hi ha una tendència en textos oficials del món psíquic d'anar convertint les dificultats ordinàries, els obstacles del dia a dia, els fracassos normals dels esforços fets, la lluita per aconseguir fites, els sentiments de dolor d'una mort familiar o separació, l'esforç en fer les coses diàries, els aprenentatges escolars i una munió de frustracions d'altres aspectes, en "trastorns o alteracions de la personalitat". ¿Una malaltia mental? ¿Un trastorn de personalitat? Crec que és un gran error. Tota rosa té espines. Com el cuc en passar pel capoll i esdevenir papallona ha de passar per etapes dificultoses que no són malaltia. No calen psicofàrmacs d'entrada sinó 'pedapsicogogia'.
2. PROBLEMATITZAR EL MÓN EMOCIONAL. Les emocions és un tema actual. Sense emocions no es pot viure, ni créixer, ni ser feliços. A més a més, en l'adolescència i joventut prenen un caire molt vital. Però d'aquí a problematitzar el món emocional com si fos malalt, considero que no és el camí per madurar. I menys per evitar certs dolors, calmar-los amb pastilles. El món emocional és complex, però no patològic.
3. ENGENDRAR falses esperances. Voler és poder. No cal un gran esforç. Tot s'aconsegueix....I tot immediat. La vida és dura i demana un esforç sempre acompanyat del temps. Saber esperar i ser realistes amb il·lusió i no viure en un món màgic.
