Una vegada més, a la Farmàcia Fité, he trobat INFO XF Núm 55 (juliol-agost, 2015). Hi havia un article sobre EL PODER DE L’EMPATIA. Hi ha un concepte que és incomplet. Tal volta podria portar a confusió: LA COMPASSIÓ. És un terme d’ús popular. A més totes les religions el fan servir com un principi de vida interior.
Popularment un dels sentits que se li dóna és com: Tenir llàstima. Em fa pena. No vull que em compadeixis... però aquest no és el sentit original.
Compassió ve del llatí que significa: “cum” (amb) i “passió” (emoció que expressa el drama interior o el patiment del drama). I aquest és un calc del grec: simpatia (patir junts), i el terme empatia (connexió emocional) és menys intens.
En resum: un sentiment humà que es manifesta a partir de comprendre el patiment de l’altre, però de forma activa i no reduir-ho a un sentiment només interior o passiu. Si no, de què serveix aleshores?
A l’empatia hi ha connexió, però en la compassió (simpatia) hi ha el desig d’ajudar, alleugerar o reduir el patiment de l’altre. Aquest sentiment sempre l’ha pogut experimentar l’ésser humà des que existeix.
Per al budisme és l’actitud espiritual o d’interioritat pròpia.
Per al monoteisme (un sol déu) té la paraula misericòrdia (no llàstima) sinó “míser” (desvalgut)- “i” (vocal que uneix) amb el “cor” (llatí: cor, cordis. El cor és el bressol de les emocions). El final “ia” és l’actitud d’actuació: miser-i-cord-ia.
Per a un sufí (musulmà) del segle XII (1240) Ibn’Arabi: Déu és misericordiós.
Sant Pau ho diu d’una altra forma: Riure amb els qui riuen i plorar amb els qui ploren.
I avui la compassió o la misericòrdia genera el valor o la qualitat de la SOLIDARITAT HUMANA. I tot aquest treball o procés interior porta a la maduresa humana.
