Exigir a la fillada allò que els pares no fan, no funciona. Els fills aprenen el que els pares fan.
DESÈ ERROR. Els mals exemples.
Amb el títol n’hi hauria prou, però... Exigir a la fillada allò que els pares no fan, no funciona. ‘No crideu!’ I els pares es criden entre si. ‘Heu de ser servicials’, i els pares són la pura comoditat. I moltes coses més. Els fills aprenen el que els pares fan i no tant el que viuen. L’autoritat, que vol dir fer créixer, és l’autoritat moral. La que a la llarga sempre dóna fruits.
Una família ben estructurada és una bona base per al creixement dels fills. I cal dir ben clar: ELS PARES PERFECTES NO EXISTEIXEN. D’on s’ha tret aquest model ideal? I els pares, com els educadors, s’equivoquen. I reconèixer-ho és molt sa i educatiu. Però cal no equivocar-se massa vegades!
ONZÈ ERROR. La negativitat.
Un altre tema important i vital. Els pares donen allò que senten i viuen. I no el que volen i diuen. La relació intrapersonal com la interpersonal es realitza a nivells molt inconscients. La visió que els pares (tant la mare com el pare) viuen, es transmet a la fillada. Il·lusió? Negativitat? Optimisme? Interioritat? Confiança? Inutilitat? Desconfiança? Autoritarisme? Solidaritat? Etc. Etc. Etc. L’error és no saber quina tenen els pares o tal volta és copiar sense voler la que dóna la societat, que és molt consumista, robòtica, narcisista, competitiva, insolidària, exclusiva, individualista, egoista, materialista...
DOTZÈ ERROR. Fer-los grans abans d’hora.
Ni mantenir-los sempre infants ni tallar etapes de creixement. Com es pot veure? Formes de vestir, de parlar, de permetre accions. Cada edat té la seva maduresa i responsabilitat. L’autonomia és la meta, però la que pertany a cada etapa. Certament, la por i l’angoixa de separació no són bones conselleres en el camp educatiu. Els pares han de fer l’esforç d’acceptar les etapes de creixement, tant del noi com de la noia, malgrat haver-les viscut els pares de forma diferent.
