QUART ERROR. Falta de continuïtat. La continuïtat o constància o perseverança en mantenir el que es diu, moltes vegades no es fa pels estats d’ànim. Estic bé, ho faig, no estic massa animat, no ho faig. No es pot educar seguint els estats d’ànim: Content, cansat, enfadat.
Hi ha d’haver un autocontrol per tal que la fillada pugui aprendre que les responsabilitats s’han de portar a terme i no depenguin dels estats d’ànim dels altres. Certament no és fàcil. I acceptar quan un s’equivoca és molt sa. Els estats d’ànims poden ser causa de mals entesos. I les coses han de ser valorades per elles mateixes i no pels estats d’ànim.
CINQUÈ ERROR. Castigar malament. El càstig usat adequadament és una bona eina educativa. I és càstig, com és premi, allò que els pares ho considerin. El que convé evitar són càstigs desproporcionats que no es poden mantenir. Càstigs donats per la ira o l’empipament no són sans. Hi ha un principi que sempre he considerat molt vàlid: “El càstig és proporcionalment directe a l’orgull de l’educador i proporcionalment indirecte a la falta comesa per l’educand”. Tot càstig s’ha de pensar abans de dir-ho i imposar-lo. De castigar, si cal castigar, que sigui sempre en benefici del creixement i maduració de la fillada.
SISÈ ERROR. Prometre i no complir. Aquí entra en joc un aspecte important de l’educació. I més en un món super-consumista que entra per tots els forats de la casa. I no diguem de la “pantalleta televisa”. Els pares quan prometen quelcom, que ho hagin pensat molt bé abans. Perquè si prometen i després no fan: la desconfiança, la decepció s’instal·la a l’interior de la fillada. “M’ho havies promès...!” Evidentment que també tot depèn què s’ha promès. Com també hi ha circumstàncies que poden modificar la promesa. Les explicacions raonables sempre són ben acceptades malgrat la protesta espontània de la fillada, que després entra en raó. Es pot constatar que els errors es poden evitar quan hi ha bona harmonia a la llar.
