La Vanguardia del 24 d’octubre de l’any passat va publicar una reflexió educativa, el títol de la qual era: “12 errors dels pares”. Era el fruit de l’observació portada a terme per Javier Urra, pedagog i doctor en psicologia. De Victòria Gómez, orientadora familiar.
I de Julio Fernández, psicòleg escolar i catedràtic d’orientació educativa. Me’n faig ressò perquè ho he trobat en una revista El Boletín Salesiano del mes de gener d’enguany (2015). És una revista que pertany a una Institució Pedagògica. I si ho posa, serà per algun valor que hi troba. A més, és el que m’he trobat i em trobo a la meva consulta parlant amb pares. I parlo d’ara, no de fa anys....
Però vull recordar abans, que dels números de la revista TOT MATARÓ 1404 al 1413 (Curs 2009-2010) vaig presentar una eina molt psicològica i alhora pedagògica per al coneixement de la personalitat: L’ENEAGRAMA, basada en els pecats capitals o passions primàries de l’Ésser Humà. Conèixer l’altre és un bon ajut.
És un fet que molts pares, sobretot joves, estan desorientats en la nostra societat on culturalment no hi ha punts de referència pedagògics. I a més, un món totalment nou on es troba la fillada. Què fer, què deixar de fer? La funció autoritària trontolla, està sacsejada. Però la funció paterna és exercir l’autoritat. Sense oblidar que “autoritat” ve del llatí, que vol dir FER CRÉIXER. I EDUCAR fer emergir, sorgir, sortir l’ego. I només a través d’una alteritat o relació adequada es fa madurar. Amb altres termes: Saber posar límits en un ambient d’estimació i confiança.
El nen petit nascut en un oasi, quan vol sortir, els pares no el deixen sol i espavila’t!. Li indiquen límits, si no pot perdre’s o pot tenir por en sortir. El desert (el món) és molt gran i no hi ha indicadors. I saber posar límits és saber dir no en el moment oportú, adequat, convenient i necessari. Però dir- NO!!! i mantenir-lo!!! Però sempre en un context de confiança, estimació, respecte i diàleg. I al llarg dels primers anys, la fillada no té opinió sinó gustos, desigs que no sempre són racionals... el diàleg no hi val.
Cal l’autoritat. Tant el complex d’Èdip, que és un moment del creixement, com el complex de Telèmac, que és més estructurant, són necessaris.
Com d’agraïts queden els fills o les filles en ajudar-los a posar límits quan elles o ells ho desitgen, o volen, però NO PODEN!!!!! Dialogar no significa fer el que ells o elles volen, sinó donar explicacions, sí; però exigir la cosa manada o prohibida. Justificacions sempre les tenen. Certament, i més que els pares.
Els 12 errors que aquestes persones han observat, són “de calaix” o de sentit comú. Però cal recordar-los perquè el calaix és tancat o el sentit comú no és tan comú. I els pares joves tenen aquestes capacitats i qualitats, potencialment.
