El trauma

La vida psíquica, emocional-cognitiva, té ferides o traumes.

Blocs, apunts psicologics-trauma

La paraula trauma ve del grec que significa: ferida. Quantes ferides físiques tenen moltes persones, fetes de petit o en algun altre moment. I la vida ha continuat junt amb aquesta ferida, petita o gran, secundària o important. I han afrontat les conseqüències que eren lleus o greus.


També la vida psíquica, emocional-cognitiva, té ferides o traumes. I certament des de petits: La infantesa, preadolescència, adolescència i joventut (del dia del naixement, àdhuc abans, fins als 24). Així com volem que siguin forts físicament, el mateix hem de voler que ho siguin també psíquicament o emocional. Les frustracions produeixen ferides o traumes, però no sempre greus. Però han d’enfrontar-se amb aquests traumes, ferides o dificultats. Hi ha una certa tendència tant de medicalització com educativa d’evitar-ho.

Evitar el trauma...si no el dia de demà... Però l’angoixa, l’ansietat o el neguit no ho té el nadó, el nen o nena, l’adolescent sinó els pares, el pare o la mare. Hi ha un malentès educatiu: Evitar tota dificultat o tot dolor als fills/es. Quantes experiències esdevenen fortalesa o enfortiment interior emocional. A més, l’experiència és la mestra de la vida. Avui en dia, probablement hi ha massa defenses, massa protecció en certes etapes de la vida.

També avui dia s’ha canviat la paraula, en lloc de ferida o trauma emocional, es diu: L’estrès. Que això no l’estressi, no el cansi massa. Els horaris, aixecar-se aviat, anar a peu. Pujar i baixar escales... tot cansa, però no estressa i no traumatitza.

És cert que la paraula trauma té un sentit diferent en psicologia clínica. Però se n’ha fet una extracció i s’aplica a qualsevulla “frustració”. En psicologia clínica vol dir que un trauma, fruit de por o pànic, o un fet no ben assimilat, genera una nova actitud que un no sap per què, però li dificulta la vida emocional amb si mateix/a o la relació amb els altres o les altres. I caldrà en certs casos ajut psíquic o medicaments. Recordem els traumes de les guerres o les neurosis de guerra i que poden marcar per a tota la vida.

És evident que hem de mesurar les dificultats que posem a la infantesa o a l’adolescència. Però el subjecte afectat és qui ha d’assimilar l’impacte. Acompanyar-lo sempre; però resoldre’ls-hi, no és tan clar ni evident.
Quanta joventut ha d’acceptar que el treball demana un esforç físic, emocional, cognitiu i renúncies. Un tema molt vital, ben actual i obert al debat educatiu.

Jaume Patuel i Puig

Pedapsicogog. Psicoanalista psicòleg-psicoterapeuta.
jpatuel@copc.cat