Ningú posa ja en dubte que hi ha un escenari totalment nou: el tecnològic (el món de les màquines i de tota mena). Ben connectats a través de les ones energètiques i tel·lúriques. És més, com diuen alguns, “esclaus i addictes...”. Això està demanant saber actuar pedagògicament i amb seny, cosa no fàcil. Per què? Per què no hi ha experiència.
Aleshores, com a principi, tot contacte ha de ser regit pel seny o sentit comú junt amb la prudència. Les xarxes socials virtuals per bé que semblen lliures, no ho són. Tot està controlat i molt més del que ens podem imaginar.
Així i tot, un dels problemes que genera aquest nou escenari és la TEMPTACIÓ DE PROJECTAR O POSAR EN LA REALITAT VIRTUAL UNA MENA DE SER (personalitat) QUE NO CONCORDA AMB LA NOSTRA PERSONALITAT REAL (com som). Aquesta situació fa que emergeixi la e-personalitat, segons el Dr. Elias Aboujaoude. Es posa fotos, aventures, pensaments i desitjos per escrit com d’altres coses. Així es projecta o es posa a fora “la imatge que ens agradaria tenir i veiessin els altres en el món virtual, la nostra identitat”.
La gran pregunta és: Quan escrivim en el twiter, correu electrònic o e-mails, facebook, linkedin i d’altres que aniran sortint: quina personalitat es mostra? No cal explicar experiències bones i constructives, com dolentes i destructives. No s’ha d’oblidar mai que l’ésser humà és un fer-se contínuament.
I un perill és obsessionar-se massa, lligar-se molt a aquesta xarxa i no poder-ne prescindir. És una forma de ser esclaus d’una bona eina.
Per tant, cal fer un aprenentatge i buscar una equilibració d’aquestes eines. Creieu que cal o és necessari que a casa, al menjador, o en un restaurat, l’hora de dinar, estiguin tots els mòbils, les Tauletes enceses i posats en marxa?... Perquè es vol menjar junts? I on és el plaer del paladar, de la flaire i un bon riure o conversa en menjar? Un bon ús de la vida és fer cada moment allò que toca.
