Engany els Armats compleixen vint-i-cinc anys d’aquella primera Passió a l’Esplanada. Aquest primer quart de segle de tradició ha portat en aquesta entitat alguns canvis en el seu espectacle, sobretot els diferents llocs on s’ha representat. Durant els últims anys també s’ha fet notar el suport de més o menys persones; segons aquest recolzament el resultat final era més o menys presentable.
Diuen que qualsevol canvi, per petit que sigui dóna els seu profit i aquest no és petit. Sota la direcció de Josep Ma Cusachs, els Armats amb la col·laboració d’altres persones que han intervingut en el projecte, un total d’una seixantena, han escenificat les darreres escenes de la vida de Jesús, que és el que s’ha pogut veure com una nova adaptació de la Passió de Crist al pati de la presó.
Aquest primer pas ha esdevingut un rentada de cara casi total. Passant per una posada en escena totalment nova; encara que el text recitat, però només gesticulat pels actors que es podien veure a l’escenari no acabada d’encaixar amb la veu en off que es podia escoltar ja enregistrada amb uns efectes i una música ben trobada per les diferents accions. També les narracions de dos personatges a la història donava un ambient agradable i un joc escènic atractiu i amb ell una nova forma bastant original de seguir el fil. L’agilització d’escenes que abans eren terriblement molt lentes, passades i avorrides, s’han convertit a un trencament d’esquemes positiu i amb bon ritme. Però també s’ha trobat a faltar moments com el la mort del traïdor, penjat a l’arbre o alguns elements escenogràfics essencials que faltaven per omplir i acabar de fer rodó alguns quadres.
La feina de CusachsCusachs ho ha volgut així des del principi que se li va encomanar la tasca. Amb el seu nou perfil aventurat cap a un concepte i llenguatge nou, en un espai nou i amb un text completament renovat per ell mateix, aposta per mirant endavant amb una Passió més àgil i renovadora, ja que aquests últims anys aquesta producció sembla desapassionant i molt lamentable amb tots els aspectes. Però mirant al present i a un futur cal reconèixer l’esforç a un treball que amb unió, rigor i constància, ha deixat una bona i esperançadora petjada que s’ha d’anar polint i experimentant a partir d’ara amb energia i força cap a una nova etapa.
