Vist el que es va veure el passat dissabte, un pot establir un teorema que relacioni la rumba amb els canalons. Hi haurà unanimitat amb tothom que no hi ha caps canalons tan bons com els que fa l’àvia, la respectiva, la de cadascú. Com els canalons de casa res, diríem, doncs amb la rumba tres quarts del mateix. Ai Ai Ai, un grup fortament arrelat a la ciutat –dos dels 4 components són capgrossos– retornava al Clap. Un grup històric dels 90, que l’ona que ha reviscolat el gènere de rumba catalana, que fa que fins i tot se’n facin exposicions i en tornin a bramar ràdios i diaris per primer cop des de Barcelona ‘92 i el cèlebre ”bajen del escenario” dirigit als atletes. La rumba no ha tornat perquè no va marxar. Torna a estar de moda i amb ella reneix un mite musical, aquests Ai Ai Ai reconvertits en una mena de canalles rumberos de 40 tacos que s’ho segueixen passant bé. I no només ells, tres quarts de Clap els van acompanyar a plaer.Un concert al més pur estil rumbero, a saber, fora de l’ortodòxia que pot tenir qualsevol altre tipus de recital. Un concert on preparades del tot estan mitja dotzena de cançons i els temes s’allarguen, es repeteixen, es fusionen amb el ventilador de travessera i les palmes de coixí. Ai Ai Ai han tornat amb un grans èxits a la butxaca –molt recomanable, per cert– i d’ells van tornar tot i que sense embafar i deixant encara cartutxos per quan hagin de tornar –per Santes! per Santes!– per la rodalia. Se’ls veu encara en recuperació com a grup però “l’armen” amb gust i estil.
Efervescència rumberaUn Ai Ai Ai pura pólvora, que es fan acompanyar de barrenos autèntics i que van ser acompanyats dalt l’escenari per Wagner Pa, el Tío Rafael, Sicus e Sabor de Gràcia o Gertrudis en un crescendo de puresa rumbera en la qual la pólvora va cremar a consciència i el polvorí va esclatar de la mà del 'Garrotin' antològic, la nova ‘Maquinolandera’ o el mític ‘Sota la palmera’ com a temes destacats. Al costat, la necessària “Tot això eren vinyes” o l’”Em torna boig”. Tela marinera, efervescència de la música nacional catalana –sí, sí, la rumba catalana, les coses pel seu nom– amb litúrgia i simfonia pròpies. Ai Ai Ai, un crit de guerra típic de la rumba, que pot ser de patiment o d’alegria però quan es tracta, a Mataró, del retorn del grup, l’expressió és de grandesa i de pressentiment. La que liaran, aquests. Ai Ai Ai!
