Si estàs llegint aquesta ressenya el més probable és que t’agradi Murakami, i si t’agrada Murakami et llegiràs aquest llibre.
És inevitable – almenys per mi però crec que també per a molts altres – que en un cap tan xafarder com el nostre, gestat a partir de programes del cor 24/7 a les nostres teles, no ens haguem preguntat algun cop (o molts) qui hi ha darrere del Murakami escriptor de novel·les. Doncs bé, qui hi ha darrere de tots aquests ‘best sellers’ és el Murakami d’aquest llibre.
La primera cosa que crida l’atenció a ‘De qué hablo cuando hablo de escribir’ és la sobreutilizació de fórmules de modèstia per part del japonés. Fa uns dies, just quan acabava de sortir el llibre, em vaig veure amb una persona que jo sabia que l’estava llegint. Jo també el llegia i vam coincidir en que això era del més destacable, cosa que demostra que no només és cosa meva. Frases com «això és el que penso en la meva condició d’escriptor, encara que sóc conscient de que pel fet de pensar-ho no canviarà res» o «però dóna igual el que opini.
No crec que ningú em presti massa atenció» són frases que a la majoria ens sorprendrien sortides d’algú que és llegit per milions de persones. Clar que et prestem atenció, Haruki! Però una cosa no treu l’altre i amb tot això no vull dir que el llibre no mereixi la pena.
Perquè el llibre mereix molt la pena. En ell, el japonés parla més que escriu, quan el normal en tots aquests anys és que només l’hàgim vist escrivint. En aquest llibre se’l pot llegir parlant per fi, i més sabent que no és molt assidu a oferir converses. I, encara que ell no ho cregui, com segur que veieu quan llegiu les seves pàgines, les seves paraules valen molt la pena.
‘De qué hablo cuando hablo de escribir’ es divideix en onze capítols més un epíleg. En ells ens parla de tot tipus de temes, des de com es va convertir en escriptor, passant pel delicat tema dels premis literaris o l’educació dels joves, i acabant amb una reflexió sobre com i per què sortir a l’estranger. Tots els temes surten del seu “jo” més personal. Si en moltes de les seves novel·les ens trobem amb un narrador en primera persona que a vegades hem pogut confondre amb el propi Murakami aquí, per fi, qui parla sí és ell. Y es nota. Sempre resguardat per escuts en forma de «crec», «penso» o «és només la meva opinió» Murakami ens dóna una repàs de la seva vida i del seu semblar sobre tots els temes que el toquen, ja sigui la literatura, el Japó, el sector editorial, l’esport, la música, la imaginació, l’ofici d’escriure o el cos.
Però no us creieu que és tot un seguit de reflexions escrites pel japonés com estratègia de venta per a un llibre més amb la seva firma. Estem parlant de Murakami! Sí, el que us dic, és Murakami qui escriu i per això sempre hi haurà sorpreses, com tantes que ens ha regalat a les seves novel·les. Y és així com us riureu quan us expliqui com li va arribar el missatge de que volia ser escriptor o més endavant el de que triomfaria en allò; o l’aplaudireu per les seves reflexions sobre com han d’aprendre els joves o com s’ha de cuidar una persona per mantenir-se sempre viva; o el subratllareu ben fort quan us parli del que pensa ell de la lectura, del que pensa de l’escriptura, del que pensa de la seva inseparable companya la Literatura.
No us perdeu aquest llibre perquè crec poder dir que és un far antiboira per recórrer molt més tranquils els seus altres llibres. Llegiu a Murakami, és així de simple.
