Imprimir aquesta pàgina

COVID-19: un enemic indesitjable

Testimoni en primera persona de l'argentonina Esther Gonzalez Martorell

hospital mataró

El passat 27 de març el recordaré com un dels dies més angoixants de la meva vida. Els pares entraven per la porta d’urgències de l’Hospital de Mataró esperant a ser diagnosticats d’un possible COVID 19, aquest maleït virus que ens produeix tanta incertesa, neguit i sobretot dolor, molt de dolor. Aquells moments eren plens de por, tristesa i molta inquietud ja que no sabia si els tornaria a veure.

Els dies anaven passant, una trucada al dia per part del personal mèdic era l'única informació que rebíem. Trucaven de 13-15h de la tarda i la majoria de vegades eren males notícies sobretot del pare, havia estat diagnosticat de COVID 19 igual que la mare, però ell cada dia empitjorava més i més ràpid. La primera setmana d’estar ingressats ja ens van avisar que no era candidat a UCI doncs no complia requisits ja que era major de 74 anys i tenia una malaltia tractada amb immunosupressors “artritis reumatoide”, un afegit més per si no teníem prou pressió. Per sort la mare anava millorant dia a dia i podia donar suport i força al pare que era qui més ho necessitava.

Al setzè dia d’ingrés i veient que no evolucionava favorablement l’equip metge va decidir esgotar l'últim recurs que els hi quedava, afegir una medicació que havia de ser efectiva en 72h. A les 48-72h el pare va fer el tomb, el seu oxigen va començar a pujar i la gravetat en la que havia estat tants dies va passar a lleu i en 4 dies ja no porta oxigen. Avui és el dia 28 des que van ingressar i només tinc paraules d'agraïment a TOT aquest equip tant humà (personal de neteja, auxiliars de clínica, infermeria, equip metge, treballadors socials de l’Hospital de Mataró...) que exposen la seva vida desinteressadament per CUIDAR i SALVAR la vida dels nostres.

A tots ells, la meva família i jo volem fer un reconeixement públic GRÀCIES PER TOT i NO DEIXEU DE CREURE MAI EN EL QUE FEU!!!