El passat 27 de març el recordaré com un dels dies més angoixants de la meva vida. Els pares entraven per la porta d’urgències de l’Hospital de Mataró esperant a ser diagnosticats d’un possible COVID 19, aquest maleït virus que ens produeix tanta incertesa, neguit i sobretot dolor, molt de dolor. Aquells moments eren plens de por, tristesa i molta inquietud ja que no sabia si els tornaria a veure.
Els dies anaven passant, una trucada al dia per part del personal mèdic era l'única informació que rebíem. Trucaven de 13-15h de la tarda i la majoria de vegades eren males notícies sobretot del pare, havia estat diagnosticat de COVID 19 igual que la mare, però ell cada dia empitjorava més i més ràpid. La primera setmana d’estar ingressats ja ens van avisar que no era candidat a UCI doncs no complia requisits ja que era major de 74 anys i tenia una malaltia tractada amb immunosupressors “artritis reumatoide”, un afegit més per si no teníem prou pressió. Per sort la mare anava millorant dia a dia i podia donar suport i força al pare que era qui més ho necessitava.
Al setzè dia d’ingrés i veient que no evolucionava favorablement l’equip metge va decidir esgotar l'últim recurs que els hi quedava, afegir una medicació que havia de ser efectiva en 72h. A les 48-72h el pare va fer el tomb, el seu oxigen va començar a pujar i la gravetat en la que havia estat tants dies va passar a lleu i en 4 dies ja no porta oxigen. Avui és el dia 28 des que van ingressar i només tinc paraules d'agraïment a TOT aquest equip tant humà (personal de neteja, auxiliars de clínica, infermeria, equip metge, treballadors socials de l’Hospital de Mataró...) que exposen la seva vida desinteressadament per CUIDAR i SALVAR la vida dels nostres.
A tots ells, la meva família i jo volem fer un reconeixement públic GRÀCIES PER TOT i NO DEIXEU DE CREURE MAI EN EL QUE FEU!!!
Testimoni rebut a Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.
