L’argument:
El Robert Ledgard és un eminent cirurgià plàstic que ha creat una pell artificial superior a la humana. Per desenvolupar-la, ha utilitzat de conillet d’índies la Vera, una noia que té empresonada a una habitació de casa seva.L’anècdota:
Amb ‘La piel que habito’, Almodóvar s’ha tornat a quedar per tercer cop a les portes d’endur-se la Palma d’Or del Festival de Cannes. Favorit, però mai suficient, la seva pel·lícula ha seguit el sender de ‘Volver’ i ‘Todo sobre mi madre’. 
Diagnòstic:
Després de veure la meravella cinematogràfica que ha elaborat Almodóvar, el mínim és estar-li agraït. ‘La piel que habito’ és una pel·lícula rodona, elaborada amb precisió quirúrgica, on està tot pensat fins a l’últim detall, per lluir, a l’igual que la pell que el seu impassible protagonista crea, perfecta. Feia molts anys que no es veia una pel·lícula on tots i cada un dels plans estaven dissenyats al mil·límetre. Ni el més mínim aspecte és gratuït, ni ocupa un espai a la pantalla perquè sí. Tot està pensat per aconseguir una ambientació d’aparença tan perfecta que commogui i fereixi l’espectador només amb la fredor que transmet a través de la pantalla.Partint d’un embolcall d’aquestes característiques, Almodóvar ens ofereix una història inquietant que resol tots els interrogants que formula (firmant el cercle més rodó de la seva carrera), i convertint la seva arriscada proposta en una mescla aclaparant i sorprenent, i genial al capdavall. 
Efectes secundaris: No és per a tots als gustos ni públics. Els detractors d’Almodóvar per definició, absteniu-vos-en. La gent que gaudeix del cinema, no us ho penseu dues vegades. 
