“No hi ha paraules”. Portaven ben poques hores, els Capgrossos, a Mumbai i els ulls com a taronges eren la tònica general. Acabaven d’entrar a un assaig públic d’una colla de govindes –els castellers de l’estat de Maharashtra– i els havien rebut amb tots els honors. Collaret de flors i punt vermell al front inclosos. Aquest “no hi ha paraules” va ser la tònica de sis dies de vivència compartida per 150 mataronins a milers de quilòmetres de casa seva. Aquest “no hi ha paraules” que contravé l’exercici necessari per explicar-ho. En buscarem, de paraules.
Aquella primera expedició, per ser la primera, va ser el detonant primer d’un viatge sensitivament complex i col·lectivament molt enriquidor. L'Índia, el segon país més poblat del món, és destinació turística que sovint trastoca el qui la visita. Molta gent n’ha tornat amb els valors i els cànons personals canviats. Imaginin, si això es dóna quan hi vas en grup reduït, el que pot ser anar-hi –a una Índia molt concreta, això sí– en un grup que se’n va al centenar i mig de persones. I si s’hi va a fer castells. L’experiència és difícil d’assimilar fins i tot dies després que tornés l’expedició dels blaus.
Sensacions compartides
Tornem a aquella primera nit. L’expedició duia poc menys d’un dia en un país diferent. Cultura, costums, sistemes de relació. Menjar picant, olors, brutícia. Caos circulatori. Xafogor. Els aires condicionats, on n’hi ha, gèlids. Thane, el centre d’operacions, no és ciutat turística per a res. Els passejants mataronins eren vistos com coses estranyes quan sortien a passejar o comprar. Tracte exquisit de tothom. Regatejar preus pels “tuc-tucs”, els taxis ciclomotors. No era fins després de sopar que tocava agafar la primera muda castellera i anar a ensenyar què són els castells. La recepció en aquella barriada, sobre un terra fangós i enmig d’edificis decrèpits en balcons plens d’infants i dones, enmig de centenars d’homes àvids de fer-se fotos amb gent que, de cop i volta, per ser castellers semblaven herois. Un xoc impactant. Els castells fets desperten l’admiració i l’expedició és en tot moment mimada. Després dels castells, els primers pilars govindes. L’equip o colla que rep els Capgrossos aquella primera nit no és, ni de bon tros, de les millors. Arriben a fer el de set pisos. I cap vídeo dels vistos preparant el viatge s’assembla a la pell de gallina del directe.
La sensació d’aquells primers castells govindes vistos en directe és la mateixa que s’amplifica el penúltim dia, en el festival Gokulashtami, en el dia del creixement de Krishna, el dia del ‘Dahi Handi’. Ja explicarem què vol dir aquest reguitzell de paraules, que ara parlem de sensacions. El que deixa parat és que aquells indis menuts que s’enfilen, al cap i a la fi, des de les antípodes en cultura, motiu, sistema, hàbits, valors i perquès, acaben calcant exactament el mateix que senten els castellers quan fan castells. El fons espiritual és el mateix. L’eufòria per la consecució feta el dia del festival, la necessitat de treballar bé de forma prèvia, l’assaig dies abans per assegurar l’èxit el dia gros. Les sensacions viscudes són germanes i compartides. Aquesta és la clau mística del viatge i de la vivència. Això és el que dificulta posar paraules a un viatge com aquest.
Preparant el gran dia
Els Capgrossos no han anat a l'Índia a fer turisme, tot i que aprofiten l’avinentesa per veure algunes coses de Mumbai, una de les ciutats més poblades del món. Els matins són per a les visites organitzades en les quals no falten algun pilar de rigor. Als vespres tornen a anar a assajos de colles de govindes i fan castells per refermar la germanor entre els dos sistemes de torres humanes. L’esquema emocional de la primera visita es repeteix a cada dia. És sortir del bus uniformat i barris humils s’emocionen amb la presència dels catalans. Les sessions de fotos poden durar més de mitja hora i són inacabades. L’agraïment és mutu. I les imatges que centenars d’indis enregistren amb mòbils van enriquint, a la vegada, la memòria de cadascun dels 150 mataronins. Tot està programat per l’amfitrió de l’expedició. Un polític que és ministre de la regió. Un peix gros.
El programa inclou una anada a l’Illa de l’Elefanta a visitar un temple excavat a la roca, dues anades a la porta de l'Índia, visites a una escola de l’ONG Somriures de Mumbai o la visita a un temple hindú. També la nit anterior al dia gran del festival de castells hi ha qui s’acull a la possibilitat de participar a la celebració religiosa del naixement de Krishna, una de les reencarnacions de Visnu, el creador, un dels tres Déus de la religió dominant al país. “És com la Missa del Gall”, s’acaba imposant com a explicació simplificada d’aquesta visita. Totes les activitats es fan en grup. Un grup en què hi ha des de canalla a gent de més de 70 anys. Força jovent –alguns que han aprofitat l’avinentesa per recórrer l'Índia els dies precedents i posteriors– i tots els necessaris per fer castells. Tot encarat a l’endemà. El dia del Gokulashtami, que és com es coneix el festival. Mentre algú col·lecciona cagarrines amb denominació d’origen, uns certs nervis s’apoderen de l’expedició d’avant les expectatives dipositades en l’acte del dia 18. “Serà dur però espectacular”, ens diuen. Els Capgrossos actuaran tres cops en una plaça per on passaran 200 colles de govindes. Milers i milers de persones.
Pilar de 5 per sota dels Capgrossos al Gokulashtami
El gran dia
El gran dia arriba i per primera vegada, la majoria de l’expedició esmorza als hotels ja vestits de castellers. No s’ha de fer cap gamma extra, però hi ha nervis davant l’experiència. Es faran castells en una plaça diferent, en un ambient eixordador, i cal estar-hi preparats. La direcció tècnica i logística del viatge donen instruccions al rebedor de l’hotel abans de sortir. Els tres busos es fan lloc entre el caos circulatori de Thane i els Capgrossos arriben escortats per un cordó humà en una tribuna en la que passaran quasi 10 hores de festival. Moltes hores d’ulls sorpresos, d’emoció. Una estona gravada a les memòries. Sense paraules, sols amb l’experiència. És el Gokulashtami. Ara sí. I és espectacular.
Les colles es fan lloc a la plaça mig a empentes mig a riuades. N’hi ha de diferents nivells. Fins i tot algunes d’íntegrament femenines. Tot va coordinat des de l’escenari principal on el capatàs de la regió i el seu seguici dirigeixen la sessió. Coincideixen més d’una construcció govinda alhora, sobretot les més menudes, i el percentatge alt de caigudes fa patir els mataronins. Dies abans hi ha hagut sarau judicial a l'Índia, on un tribunal volia prohibir els menors d’edat de participar en aquests festivals. La situació sembla solucionada i hi ha una prohibició de fer-ho als menors de 12 que la realitat esquiva. Una estona després d’arribar al festival els Capgrossos actuen per primer cop.
El primer castell, el 4 de 8, serà el de més importància dels que faran al país asiàtic. Emocionant i parat, és la imatge més destacada. Se celebra com si tingués un pis més i després el seguiran el 5 de 7, el 4 de 7 amb l’agulla o el pilar de 5 per sota. Aquests dos els fan els Capgrossos quasi quatre hores després de la primera actuació, quatre hores que es fan dures pel sol i la xafogor. L’estoïcisme dels mataronins –mimats en tot moment per l’organització– contrasta amb el paper que els govindes fan. Ells entren, intenten el castell màxim, sovint cauen i marxen. Tot això converteix el dia en una marató de castells espectaculars, que desperten admiració.
4 de 7 amb l'agulla i celebració
A la segona actuació, ja després del primer castell, els Capgrossos tasten els hàbits del dia i després de descarregar el 4 de 7 amb el pilar queden ben xops d’aigua que els tiren com si fossin a la Nit Boja de Santes. Això és un festival, no una actuació, i si el castell ho val després de fer-se es remulla amb aigua i es punxa música màquina per celebrar-ho. És una festa total i els catalans reaccionen amb eufòria. Tornen a l’estrada després de les dues primeres actuacions xops totalment. I altre cop sense paraules. “Aprofitem-ho això, som uns privilegiats per viure-ho” em diu emocionat un dels fundadors de la colla.
Els Jai Jawan fan el pilar de 9
Els Capgrossos són testimonis des de la seva tribuna de convidats d’honor d’un pilar de 9, el castell govinda més gran fet mai que els Jai Jawan –la millor colla– aconsegueix carregar desfermant una celebració eufòrica que dura més d’una hora. Els catalans resten bocabadats. Porten dies sent testimonis de la manera diferent que tenen els indis de fer castells però fins ara no han estat espectadors d’excepció d’un registre de màxims com aquest, un castell que –en la seva traducció una mica trampa– no s’ha fet mai a Catalunya. Al costat d’aquest gegant pilar de 9, els Capgrossos també veuen fins a cinc pilars de 8 i desenes de pilars de 7 mentre són al festival. La seva darrera actuació, ja totalment xops, la fan amb el 3 de 7 i amb un 4 de 7 fins a dosos que serveix perquè la colla, com a homenatge, tingui l’honor de trencar el Handi, una mena d’olla que conté una mescla força fastigosa de llet, mel, curri i espècies. Aquest és el moment sentimentalment més complet, i els Capgrossos, amarats d’aquest líquid vermellós, acaben reclamant més música màquina i més aigua ruixada.
Els Capgrossos, trencant el 'Handi'
L’eufòria és total i minuts després els Capgrossos abandonen el recinte del festival. Se’n van a l’hotel a celebrar-ho. L’endemà tornen a Mataró. Des d’aquell dia, mentre col·leccionen fotos i records dels grans moments viscuts, el centenar i mig de privilegiats busquem paraules que defineixin l’experiència. La d’uns dies conviscuts intensament durant els quals els castellers catalans i mataronins van tastar una cultura especial, un país encantador i una altra manera de sentir una passió que aquí en diem castellera i allà govinda, però que és la mateixa.
