Amb l'aforament gairebé ple, dissabte passat al Teatre Monumental hi va haver la segona de les cites de l'actual programació estable d'hivern i primavera. El cicle "Teatre i universos" abordava aquest cop el microcosmos que creen els vincles familiars amb l'obra 'Un aire de família' dirigida per Pau Durà.
Aquesta és una peça que acumula els màxims reconeixements de l'escena i el cinema francesos. Escrita a quatre mans i muntada a París el 1994 per la parella d'actors, dramaturgs i guionistes Jean-Pierre Bacri i Agnès Jaoui, el seu èxit va ser immediat i l'any següent ja guanyava dos premis Molière. Poc després se'n va fer la versió cinematogràfica, que es va emportar també tres premis César.
Sopar amb incidents
Bacri i Jaoui estan convençuts que els humans tendim a repetir allò que hem après en l'àmbit domèstic, per això –diuen– mentre la ciència avança, les relacions humanes no. Aquesta és la raó per la qual la ficció còmica que ens presenten a 'Un aire de família' és una invectiva contra la trivialitat que sovint domina els lligams de parentiu.
En el bar que regenta en Quim, el fill gran i maldestre dels Santacana, cada divendres es reuneixen tots els de la família per anar a sopar plegats. Però aquest cop la seva dona no arriba a la cita perquè figura que s'està replantejant la convivència amb ell. Així que els altres decideixen quedar-se a fer-li costat i s'origina una vetllada improvisada en què s'aniran produint topades quan emergeixin les petites misèries i els tics de caràcter de cadascú. Tant els personatges com les incidències fan gràcia perquè resulten propers i previsibles. Hi apareixen una mare dominadora i arbitrària; en Jordi, l'altre germà aparentment triomfador, però insegur i egoista; l'Elisenda, la seva dona, que és una pàmfila; i la Bet, la filla més jove i rebel, que no vol conformar-se al que esperen d'ella uns i altres. Completen el quadre en Tomàs, el cambrer del bar que no para de ficar cullerada i que s'entén amb la Bet, i en Caruso, un gos paralític i dormilega.
Diàlegs picats
La faula no dóna per massa més, ja que al capdavall no passa res d'important i tot fa pensar que la setmana següent continuaran empipant-se i fent el mateix joc dels disbarats. Però és igual. L'atractiu de la comèdia no radica pas en la intensitat de l'acció dramàtica sinó en la recreació de situacions que es generen a partir d'uns diàlegs extremadament vius, fets de frases curtes i amb un ritme picat que l'excel·lent traducció serveix amb encert. La interpretació, molt ponderada, resulta també esplèndida i cada actor i actriu dóna el seu tipus de manera divertida i creïble, cosa que denota la gran feina feta per Pau Durà, tot i tractar-se de la primera ocasió que dirigeix. Una escenografia realista, eficaç i plena de detalls acaba de configurar 'Un aire de família' com un producte comercial d'una gran qualitat.
