Record i homenatge

'In memoriam: la quinta del biberó' al Teatre Monumental

  • Comas Soler
  • Dimecres, 30 Novembre 2016 09:37

'In memoriam. La quinta del biberó'

Dissabte passat es va poder veure al Monumental el muntatge ‘In memoriam: la quinta del biberó’. Escrit i dirigit per Lluís Pasqual, ja havia suscitat molt d’interès a Girona quan, a final d’octubre, es va estrenar com a espectacle inaugural de l’edició d’aquest any del Festival Temporada Alta. Posteriorment ha estat representant-se al Teatre Lliure amb totes les localitats exhaurides i el proper mes de febrer farà estada a Madrid i a Bilbao, en versió castellana. No és d’estranyar, doncs, que el teatre de la Riera estigués ple fins a dalt de tot, amb un públic expectant i significativament més jove i divers que l’habitual.

Testimoni

Lluís Pasqual ha explicat que, de petit, havia trobat a les golfes de casa seva el 'macuto' d’un germà del seu pare que havia “desaparegut” a la guerra. Era un dels nascuts entre 1920 i 1921 que amb tan sols disset anys van ser enviats al front amb l’exèrcit de la República per intentar contenir la supremacia de les tropes franquistes. Una gran quantitat d’ells van morir a la batalla de l’Ebre i en la desesperada retirada posterior. Com que durant molt de temps no n’havia pogut parlar obertament amb la família, Pasqual sempre havia retingut el convenciment que calia donar a conèixer aquella realitat des del teatre. Per això quan ho ha vist factible s’ha reunit al llarg d’un any amb diversos supervivents d’aquella desfeta i n’ha recollit dades i vivències. Amb aquest material i l’estudi d’altres referències escrites ha treballat la proposta escènica amb els sis actors joves que l’interpreten i que han aportat, segons assenyala ell mateix, una mirada més distanciada dels fets però més còmplice, per raó de la seva pròpia joventut.

To cerimonial

Pascual planteja l’obra com una cerimònia de reconeixement a tot el col·lectiu d’adolescents que van ser duts a la guerra quan pràcticament ja estava perduda. Ho fa amb una extremada sobrietat i amb un cert aire de ritual funerari en el qual inclús demana al públic de guardar un minut de silenci. El suport de projeccions d’imatges reals de mobilitzacions, de propaganda i d’arengues, totes de l’època, que se succeeixen al fons de l’escenari amb el reforç musical en directe d’una formació orquestral de cinc músics i un tenor, aconsegueixen crear l’ambientació idònia per a una retrospectiva intencionadament reverencial.

En canvi, l’esforç interpretatiu dels sis actors, que és notable, contrasta amb les insuficiències d’una dramatúrgia massa migrada i incidental per abordar un argument mereixedor de més gruix. Això no impedeix, però, que el públic sintonitzi plenament amb la voluntat de just homenatge que l’espectacle té envers una generació doblement castigada: per la derrota bèl·lica i per l’oblit del seu sacrifici. Els molts aplaudiments finals en van donar fe.