Imprimir aquesta pàgina

Confinaments paral·lels i realitats antagòniques

Testimoni en primera persona de Judit Ricart Giraldo

Avui Detall Opinió

Jo el confinament l’estic assaborint cada dia. Està resultant d’una placidesa i calidesa excepcionals. Normalment, sóc, som, de no parar quiets, els nostres cossos i les nostres ànimes són inquietes de moviment i àvides de naturalesa. Però en aquest tancament li estic descobrint aspectes realment interessants i fins i tot, sanadors. No m’agradaria que em mal interpretéssiu però, tampoc n’hi ha per tant. Certament la meva posició és molt còmode, estic de moment teletreballant, i si bé l’empresa per a la qual treballo en principi s’acollirà a un ERTO, ha tingut la cura i delicadesa, sense tenir-ne cap obligació, de pagar el percentatge que la Seguretat Social no assumeix. A més a més, s’ha compromès a avançar-se al pagament de la nòmina de tots els treballadors en cas d’endarreriments. Però, repeteixo, per a mi, no n’hi ha per tant. Sé  que és temporal, tinc tot el que necessito i més, físicament, espiritualment, mentalment i materialment així és que pel moment, m’assalten bàsicament dos  sentiments, la felicitat i la preocupació.

Preocupació per la qüestió de les conseqüències econòmiques. Aquest és, per mi, el tema alarmant, però el deixaré per als experts amb el desig que no sigui tan catàrtic com diuen.

Preocupació pel meu avi, o pel que queda actualment d’ell. Potser sona una mica cru però és la dura realitat (sempre m’han dit que sóc massa incisiva i no com a virtut precisament). Està confinat a la residència amb la meva àvia i els altres pacients, allà hi han fet una tasca excel·lent tant amb el protocol a seguir com amb el delicat i curós tracte dels residents. Tot i així, hi ha hagut, fins el moment, 5 cassos de covid-19. Això vol dir que estem únicament a expenses de que l’atzar pugui donar-nos un cop de mà i protegeixi els meus avis d’aquest virus. Aquest sentiment tan rematadament egoista se m’ha escapat, ho reconec.

Al meu avi, aquest confinament, li ha accelerat d’una manera inaudita un procés irreversible de demència senil que ens ha pres la persona que coneixíem en qüestió de setmanes. Potser ha sigut la impassible naturalesa del pas del temps fent la seva ingrata feina, o potser una mica de les dues. La qüestió és que la major part del dia, està segrestat per una caricatura d’ell mateix, desvalguda, perduda i vulnerable. Però inclús en aquest estat, li endevinem maneres i virtuts que tenia en l’estat original, sense malaltia.

L’avi, és una d’aquelles persones a qui la capritxosa genètica va seleccionar allà per l’any 1926 per dotar-lo, entre altres característiques genials, d’una d’aquelles personalitats  especials. Va ser un home avançat a la seva època, no com ho va ser Galileo Galilei, evidentment, però sí com per ser recordat com un home diferent de la resta, en el millor dels sentits. Va ser un marit més que responsable i un pare de veritat, no només de títol. Generós, atent, tendre, carinyós, implicat, còmplice. Coneixedor de la importància de l’estudi, va recolzar i impulsar que la meva mare estudiés una carrera, va ser de les poques del seu barri.

De nen, la guerra va coartar, entre d’altres necessitats, totes les expectatives d’una escolaritat normalitzada. Però va reinventar-se i sense més eines que la seva voluntat i la seva poderosa intel·ligència va estudiar matemàtiques, literatura, filosofia, català, castellà, llatí, grec i fins i tot anglès. Va treure’s un títol d’electricista i més tard de robòtica. Va aconseguir posicionar-se com a cap de proves dels grans motors elèctrics per a vaixells i telecadires en una coneguda multinacional sueca de robòtica amb seu a Sabadell. Quan es va jubilar, va desplaçar-se expressament per despedir-se d’ell, el director general de l’empresa. Li van regalar un rellotge d’or, un càlid comiat i una sincera demostració de gratitud per la feina realitzada durant trenta-cinc anys.

I llavors també va saber reinventar-se. Va brotar dins seu, un incipient esperit bohemi que amb el temps va esclatar i cultivar de manera amateur, això sí, perquè havia de compaginar-lo, voluntàriament, amb les tasques domèstiques. Així doncs, quan la meva àvia ho permetia, pintava quadres, escrivia poemes, devorava tot tipus de lectures. Tot això combinat amb la petanca, esport de més dubtosa sofisticació, que va saber desenvolupar també amb destresa. Almenys amb la suficient, com per guanyar innombrables tornejos dels casals de la ciutat. Els resultants trofeus d’aquests concursos, van ser els encarregats, per desgràcia de la meva àvia, de decorar les prestatgeries del pis de la Plaça Inmaculada fins el dia que van acomiadar-se’n.

Tota aquesta riquesa interior i de talent, la va haver de lidiar amb la insensibilitat de la meva àvia per a aquestes qüestions. En la meva opinió, i que em perdoni l’àvia a qui estimo però de manera molt diferent, entre això, un sentit de la preocupació permanent i una tímida però crònica tendència depressiva, van desproveir el meu avi de tota possibilitat de gaudir de la vida.  De conèixer la felicitat en un sentit més o menys ple.

Cada dia, doncs, l’avi, en l’estat en el que es troba, viu un confinament totalment diferent, depenent d’on el porti el seu segrestador. Ja podreu imaginar que són d’una varietat i naturalesa infinits. Alguns són alarmants però d’altres són, fins i tot, divertits. Hi ha dies que no entén res, d’altres que durant deu minuts ho entén tot. Alguns que no sap on és. Cosa que el fa passar per una muntanya russa d'estats d’ànim; por, desorientació, angoixa, tristesa, ràbia (normalment contra les pacients i comprensives cuidadores). Em vull aturar en aquest sentiment, el de la ràbia. En ell no és gratuïta, no neix de l’odi, sinó que és la manifestació d’haver de claudicar i acceptar l’ajuda d’algú, de veure’s vulnerable.

De moment hi ha una cosa que em tranquil·litza i és que, a dia d’avui, t’expliqui el que t’expliqui, quan el truco sempre sap que parla amb mi i això em fa feliç. T’estimo avi, encara que no sempre he sabut o pogut demostrar-t’ho.