El govern central està treballant –de fet ja ha aprovat el projecte de llei- el tema de la seguretat alimentària. Ja era hora, perquè han estat molts, massa, anys en els que el tema ha anat apareixent periòdicament als mitjans de comunicació i quasi sempre amb connotacions negatives. Però el que no hauríem de fer els ciutadans, en aquest àmbit de l’activitat humana, és confondre seguretat amb confiança. Perquè generalment aquesta seguretat no fa altra cosa que traspassar-nos la responsabilitat. Si hom decideix que els iogurts poden ser consumits dos o tres dies després d’haver caducat, ho fa sota la seva responsabilitat.
Si l’avisen que el consum continuat de pastisseria industrial pot afectar la salut futura dels seus fills, els fabricants ja tenen les espatlles cobertes. Ells han complert amb la seva responsabilitat i el màxim que pot fer el consumidor és canviar de marca. Sense cap garantia que canviï de fabricant si pensem en la quantitat de segones marques, marques blanques, etc... que tant proliferen.
La confiança és una altra cosa. És la tranquil·litat que dona saber que la persona que ens ven els tomàquets o la carn de vedella també els menja i que, per tant, ningú s’enganyarà a si mateix exposant-se, a més, a que el client que torna cada dia li tiri la cavalleria per sobre l’endemà al matí.
Cert que aquesta confiança que permet menjar amb els ulls tancats i sense haver de llegir etiquetes indesxifrables amb codis que ni ells entenen, és cada cop més escassa. Les produccions de proximitat no solen ser suficients per tots els clients potencials. Justament per això, si algú la té, no l’hauria de deixar escapar. Encara que sigui pagant uns cèntims més d’euro per cada quilo de vedella o de tomàquet que compri.
Està molt bé que en situacions d’emergència haguem de recórrer a la simple seguretat. Però menjar és, de tant en tant, plaer. I el plaer és incompatible amb la sensació d’inseguretat que genera inquietud.
El preservatiu és segur però, confieu cegament en ell?
