Quan busques al diccionari la paraula tradició diu que és la transmissió de pares a fills, de fets històrics, de coneixements, de creences, de pràctiques o de costums. No sé ben bé per què, des de temps immemorials, els éssers humans hem fet dels rituals, les celebracions, els costums i d’altres mostres de cultura un fet diferencial de la nostra condició. No entenc massa bé la raó biològica per la qual ens agrupem un diumenge al migdia en una plaça per veure gent enfaixada pujar els uns sobre els altres o per què el vint-i-cinc de juliol a quarts de dotze comptem tots com bojos fins a quinze. No ho entenc. Tampoc entenc per què els japonesos mengen peix cru i nosaltres mengem escudella el dia de Nadal o freguem la meitat d’un tomàquet sobre el pa. Ni entenc per què un dia, sense més ni més, ens vestim raro i ens pintem la cara, o que un altre regalem una rosa vermella. Em costa entendre que els valencians es gastin tants diners construint una falla que cremarà minuts després o que la gent gaudeixi de tirar petards quan comença l’estiu.Però el cas és que ho fem i ens agrada, i no entenc per què no ho hem de poder fer. Imaginar-se una nit boja sense diablesses, una dormida sense Momerota o un correfoc sense foc és, simplement, del tot impossible. Tan difícil com imaginar-se mascletàs sense petards o la Patum sense salts de Plens. Intentar reinventar tots els moments on el foc, com a element central i indispensable de la festa, forma part de les nostres tradicions és, simplement, una pèrdua de temps. Salvem els actes de foc
Núria Radó Trilla. Biòloga
Quan busques al diccionari la paraula tradició diu que és la transmissió de pares a fills, de fets històrics, de coneixements, de creences, de pràctiques o de costums. No sé ben bé per què, des de temps immemorials, els éssers humans hem fet dels rituals, les celebracions, els costums i d’altres mostres de cultura un fet diferencial de la nostra condició. No entenc massa bé la raó biològica per la qual ens agrupem un diumenge al migdia en una plaça per veure gent enfaixada pujar els uns sobre els altres o per què el vint-i-cinc de juliol a quarts de dotze comptem tots com bojos fins a quinze. No ho entenc. Tampoc entenc per què els japonesos mengen peix cru i nosaltres mengem escudella el dia de Nadal o freguem la meitat d’un tomàquet sobre el pa. Ni entenc per què un dia, sense més ni més, ens vestim raro i ens pintem la cara, o que un altre regalem una rosa vermella. Em costa entendre que els valencians es gastin tants diners construint una falla que cremarà minuts després o que la gent gaudeixi de tirar petards quan comença l’estiu.Però el cas és que ho fem i ens agrada, i no entenc per què no ho hem de poder fer. Imaginar-se una nit boja sense diablesses, una dormida sense Momerota o un correfoc sense foc és, simplement, del tot impossible. Tan difícil com imaginar-se mascletàs sense petards o la Patum sense salts de Plens. Intentar reinventar tots els moments on el foc, com a element central i indispensable de la festa, forma part de les nostres tradicions és, simplement, una pèrdua de temps. 
