Indissoluble

Pau vidal: Roda el Món i Torna al Mot - Amic

Opinió 2014/2015, davant de tot-un pais indissoluble

Com les orenetes per primavera, de tant en tant reapareix en la dialèctica processual un dels mots més pintorescos del conflicte, una mena d’entelèquia patriòtica que només es pot entendre des de la lògica il·lògica dels estats hegemònics: que la nació espanyola és indissoluble.

A mi sempre m’ha fet gràcia que la retòrica imperial (no dic castellana perquè es veu que altres estats fan servir la mateixa expressió) recorri, per expressar una noció tan supraterrenal com aquesta, a un terme del camp de la química (prové de dissoldre), que és empíric per naturalesa. Sembla una contradicció. Com que l’experiència m’ha ensenyat que en aquestes coses cal malfiar-se de les aparences, se m’acut que la tria es podria deure a l’aspecte del mot. Indissoluble és un mot culte, no gaire fàcil de dir per a qui no hi està avesat. I si el substantivitzes encara més: in-dis-so-lu-bi-li-tat. Set síl·labes impressionen el súbdit més rebec.

Corroboraria aquesta idea el fet que el verb dissoldre, fora dels laboratoris, només s’utilitzi en un context: el de la policia ordenant als manifestants que es dissolguin (o fent-ho ella mateixa, que encara els agrada més). Observeu que a l’inrevés no es pot fer: els manifestants no poden dissoldre les forces de l’ordre (malgrat aquell eslògan tan famós dels anys setanta, quan somiàvem truites: “Dissolució dels cossos repressius!”, i que avui sona tan ingenu). D’on es desprèn una idea fonamental: que el poder no es pot dissoldre però la gent sí.

Tanmateix, el terme té una via d’aigua. Si tu ets dels que trobes, en canvi, que les pàtries no són essències divines i immutables per força has de creure que són el contrari d’indissolubles, és a dir, dissolubles (que sona malament perquè en diem solubles, però el DIEC el recull). Un país dissolent-se com un terrosset de sucre és una imatge certament poètica.

La curiositat, tanmateix, és que éssent com són cosins germans tan evidents, i provenint de dos verbs diferenciats només per un prefix (dissolvere i solvere), el Diccionari etimològic que jo faig servir (el d’Enciclopèdia Catalana) col·loca indissoluble i soluble en entrades diferents. El segon hi apareix com a derivat de solt, que fóra el participi del verb arcaic soldre (és a dir, el nostre solvere). I en aquesta família hi tenim mots tan corrents com solta, solteria, solvent i, atenció, solució.

Així que, a la vista de l’evidència filològica, no puc sinó preguntar-me: i si la pancarta tenia raó? I si la dissolució fos realment la solució?

El Tot Mataró i Maresme
Carrer d'en Xammar, 11
08301 - Mataró

Tel: 93 796 16 42
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.

Anuncieu-vos a El Tot Mataró!
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la. / Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.

© El Tot Mataró i Maresme - 2014

Avís legal i condicions generals d'ús
Advertència de privacitat

Lloc web desenvolupat per tàctic.cat

Amb la col·laboració de: