Els grecs clàssics foren un poble proveït -a més d’altres capacitats- d’una gran facilitat de fabulació. I penso -és una teoria- que davant de l’enorme dificultat de manejar el seu món i com que aquesta tasca és àrdua i complicada, s’ocuparen en irresponsabilitzar-se dels seus actes quotidians atribuint-los a la voluntat o designis d’uns elements superiors.I esponerosos com eren d’idees errívoles i errants, els fou feina fàcil crear-ne un munt col·locant-los, adequadament, en un domini paradisíac d’ubicació terrena, però a les alçades més pròximes a l’anomenat cel, perquè per relacionar-s’hi haguessin d’elevar el rostre -signe de submissió i acatament-. I els anomenaren divinitats. Els escrigueren les destinacions i ordenances de feina. I des de llavors, els ascendiren a la més alta potestat.Èol fou designat déu del vent. I era qui decidia com moure’l d’ací d’allà i d’allà d’ací. Es valia dels privilegis i poders de la seva alta condició, per a satisfer els seus capricis, vel·leïtats i dominar l’aire al seu antull. I Èol, amo i senyor de l’atmosfera, tant hi transita -en versió mítica- tranquil com un zèfir líric harmonitzant les bucòliques flautes de Pan com, sobtadament s’excita, es desferma, s’embogeix i promou els tsunamis, els huracans i dissabte 24 -en desacostumada presència- plana irat sobre Sant Boi.La fabulació deïfica grega ja tenia precedents. Una tasca usual en aquelles èpoques primitives de molta foscúria i ignorància. L’home creu poc en ell mateix. Però l’home del clacissisme hel·lènic no tenia més enginy que no fos el de crear faules no més enllà de la seva capacitat fabuladora. Evidentment humana. I, així, les divinitats de l’Olimp en foren una creació calcada i eminentment familiar i domesticada sota el pòndol de la sobirana potestat de Zeus. -Què li podem retreure a Èol, pel dany?. No res de res. Però aquests déus de la fabulació mítica tingueren el seu tram temporal de domini i acatament a l’Hel·làde. A profit, històricament de la tertúlia literària. Però, i en el període de domini, a guany de qui, de què?... Èol
Els grecs clàssics foren un poble proveït -a més d’altres capacitats- d’una gran facilitat de fabulació.
Els grecs clàssics foren un poble proveït -a més d’altres capacitats- d’una gran facilitat de fabulació. I penso -és una teoria- que davant de l’enorme dificultat de manejar el seu món i com que aquesta tasca és àrdua i complicada, s’ocuparen en irresponsabilitzar-se dels seus actes quotidians atribuint-los a la voluntat o designis d’uns elements superiors.I esponerosos com eren d’idees errívoles i errants, els fou feina fàcil crear-ne un munt col·locant-los, adequadament, en un domini paradisíac d’ubicació terrena, però a les alçades més pròximes a l’anomenat cel, perquè per relacionar-s’hi haguessin d’elevar el rostre -signe de submissió i acatament-. I els anomenaren divinitats. Els escrigueren les destinacions i ordenances de feina. I des de llavors, els ascendiren a la més alta potestat.Èol fou designat déu del vent. I era qui decidia com moure’l d’ací d’allà i d’allà d’ací. Es valia dels privilegis i poders de la seva alta condició, per a satisfer els seus capricis, vel·leïtats i dominar l’aire al seu antull. I Èol, amo i senyor de l’atmosfera, tant hi transita -en versió mítica- tranquil com un zèfir líric harmonitzant les bucòliques flautes de Pan com, sobtadament s’excita, es desferma, s’embogeix i promou els tsunamis, els huracans i dissabte 24 -en desacostumada presència- plana irat sobre Sant Boi.La fabulació deïfica grega ja tenia precedents. Una tasca usual en aquelles èpoques primitives de molta foscúria i ignorància. L’home creu poc en ell mateix. Però l’home del clacissisme hel·lènic no tenia més enginy que no fos el de crear faules no més enllà de la seva capacitat fabuladora. Evidentment humana. I, així, les divinitats de l’Olimp en foren una creació calcada i eminentment familiar i domesticada sota el pòndol de la sobirana potestat de Zeus. -Què li podem retreure a Èol, pel dany?. No res de res. Però aquests déus de la fabulació mítica tingueren el seu tram temporal de domini i acatament a l’Hel·làde. A profit, històricament de la tertúlia literària. Però, i en el període de domini, a guany de qui, de què?... 
