Imprimir aquesta pàgina

Sentir ploure

Ara ja comencen a insinuar-nos, en to progressiu, les possibles o properes o immediates restriccions d’aigua

En el llunyà temps d’Institut tenia un company d’estudis al qual li plaïa molt d’inventar-se “boutades”. I les pronunciava amb un peculiar èmfasi doctoral. L’efecte immediat d’aquesta prosopopeia oral era que, sovint, provocava la gràcia de trencar la lògica - és a dir, l’avorriment del mètode. I obrir la flor del somriure al llavi.Creava les possibilitats alliberadores de les trampes que la natura ens planta i, així, bo i tot amb l’opció de considerar-les, més que no pas res, una capsigranyada, determinaven la plus vàlua de trabucar-ne - o aminorar-ne - l’impacte negatiu.La frase era: “aigua, Senyor, que de vi ja en venen”. Aquesta súplica mantenia una base lògica de prioritat immediata. Es nodria d’una necessitat urgent. Corrien les dates de la post-guerra nostra i els embassaments, a manca de pluja, havien exhaurit les reserves d’aigua i es vivien -més ben dit- es malvivien els dies de les restriccions elèctriques que durarien fins a les darreries de l’any l957.Preguntin als més vells si han oblidat la llarga malaurança d’uns anys en què la foscor visual s’unia a l’obscuritat del paisatge civil inhòspit i a les cartilles de racionament de queviures. Preguntin-los-hi si recorden les espelmes o “els llums de carburo” parpellejant les tenebres de les llars, els Petromax de petroli aclarint les botigues i les “burres” fent rodar les politges de les indústries...Ara ja comencen a insinuar-nos, en to progressiu, les possibles o properes o immediates restriccions d’aigua. No plou! La culpa, la causa la deriven a la manca de pluges. Com si mai la natura no s’hagués mostrat vel·leïtosa. O abundant o garrepa. D’aquí, doncs, que el llarg preàmbul d’aquesta columna, no significa ni una evocació melangiosa d’un vell, ni un “cuento xino”, sinó un flashback tristament verídic.S’ha fet com les cigales de la faula de Samaniego o Iriarte o Esopo. Ja plourà!. Massa optimisme. Manca de previsió, en definitiva. Poc hem de creure en les estadítiques passades ja que les circumstàncies varien de forma veloç. S’han distret. I ara l’alarma, el corre-cuita- i l’aigua en vaixells i si cal trasllat d’un iceberg a rampeu de Montjuïc. Acudeixi al refranyer i assabenti’s -si ho ha oblidat- del significat de l’aforisme “sentir ploure”. Doncs, això.