Imprimir aquesta pàgina

La mitjana de vida

El procés vital ens suma un any més a cada període de translació del nostre estatge còsmic

No cal que ens amoïnem per saber les causes i tota la resta de circumstàncies que han fet possible el nostre naixement. Fóra feina en va. El cas és que ens han fet néixer i aquí estem en aquest planeta, consumint i consumint-nos de temps. Seguim l’esgraonat de l’escala de la vida: nadons, infants, púbers, adolescents, joves, madurs i ancians. I, amb bona sort, pensionistes de tercera edat i de la quarta i... La mitjana de vida dels homes -oblidem-nos de la femenina- en l’actualitat és - en números rodons, segons les estadístiques- setanta-set anys. Aquesta xifra ha anat enlairant-se -enllà pregàries- d’ençà que s’han inventat les vacunes, els antibiòtics i tota la resta de troballes científiques del ram de la salut. Les estadístíques, però, no ens detallen en quina situació física i psíquica s’arriba a aquests llunyans setanta-set. Però no ens hi amoïnem, tampoc. Ja ens n’assabentem tot cursant el camí. El procés vital ens suma un any més a cada període de translació del nostre estatge còsmic -la Terra- entorn del sol fins que en arribar als seixanta-cinc topem amb una data clau de referència d’edat i circumstància personals- i a partir d’aquí -generalitzant- el panorama canvia. Qui ja hi és situat, prou que en coneix l’evolució. I anem sumant. Arribem al topall estadístic, a la mitjana de vida: -els setanta-set- i com d’esquitllentes superem aquest límit i anem sumant, encara, més. I anem sumant... I un dia et cau un nou aniversari: vuitanta-cinc -un número rodó- i t’entra una meditació i frissança. Et dius: si jo he viscut 8 anys més de la mitjana, vol dir que m’aprofito d’un temps que pertanyia a un altra persona que no hi ha arribat. Vius una propina de vida sostreta a un altre. I pot ocòrrer que en pateixis un sentiment de culpabilitat. Però cal contemplar diversos factors que tenen relació amb el trajecte de l’existència. No en sabem massa del tema, encara. Però, sí, que cal considerar, en primer lloc, el fet genètic. Després, l’atzar capriciós. I, primordialment, l’auto-exigència plural de cada individu al llarg del seu periple vital. Termes coincidents i influenciables. El fet essencial i definitiu, no obstant, és que en apropar-nos al topall de la mort, mal no volguem pensar-ho, se’ns evidencia el cru convenciment de la desraó de la vida...