Mataró té història enterrada sota els seus edificis que encara no coneixem, i que potser mai coneixerem. Pensar que vivim sobre tantes vides i esdeveniments passats que sovint oblidem pot ser un motiu per a somiar, i en aquest viatge per l’antiga Iluro, la ciutat romana que ha crescut fins la Mataró actual, volem fer realitat un passeig que passa de la imaginació als carrers de la ciutat. Amb aquest reportatge podeu passejar pel centre i imaginar el que ni tan sols s’ha explicat.
Mataró és una ciutat amb una llarga història des dels seus orígens. Els romans van triar l’assentament per la seva situació geogràfica i van batejar la ciutat com a Iluro, canviant la fesomia del terreny i l’estil de vida que portaven a les poblacions íbers que vivien a la Serralada Litoral. Avui fem memòria d’aquelles poblacions amb dama de 38 tones, l’estàtua de Laia l’Arquera, situada a la porta Laietana i que dóna la benvinguda als que visiten Mataró entrant per la carretera Nacional II. L’estàtua de ferro recorda les antigues figures rupestres i l’art dels més antics habitants coneguts de les terres del Maresme: els laietans. De fet, si la Laia tingués una fletxa en l’arc, apuntaria al castell de Burriac, on vivien els laietans.
Però millor que una lliçó d’història seria fer una ruta, que podreu fer pel centre de la actual Iluro amb un TOT a la mà per conèixer en primera persona l’avanç del temps i saltar-lo enrere per llegir els edificis que s’amaguen sota les rajoles del nostre terra. On es pon el Sol...Es pon la vida. Així ho van idear els romans per deixar a les afores de la ciutat la necròpolis (ciutat dels morts en grec), just a l’oest de les portes de la ciutat. A la cantonada del carrer de Sant Josep amb la Riera s’inicia el cementiri, que avançava en direcció a Barcelona al llarg de la Via Augusta que, com tots els camins, portava a Roma. Cal remarcar la extraordinarietat que en aquest punt es va trobar un cementiri infantil i juvenil, un cas inèdit a Europa. La porta Darrere l’Ajuntament hi havia les dues torres que flanquejaven l’entrada de la ciutat. Amb murs d’un metre d’amplada de pedra, la muralla va servir de defensa al voltant de 500 anys. Es poden veure les restes a través d’un terra de vidre situat a la floristeria del carrer Palau. Font de vidaAl c/Carreró, si ens aturem al mig del carrer trepitjarem el que havia estat el cardus maximus o carrer principal que travessava Iluro d’est a oest. Es tractava d’un carrer transversal que dividia i organitzava la ciutat, formant un eix entre els dos carrers principals, situats en forma de creu. Aquest punt del Carreró és interessant perquè és on estava situada la font de la ciutat, que subministrava aigua a tot el poble. Centre neuràlgicEl centre econòmic, polític, social i cultural de les ciutats romanes eren els fòrums, i Iluro també en tenia un. Tot i que solien situar-se al mig de les ciutats, en el punt on els carrers principals es creuaven, en el cas d’Iluro es va fer una excepció, possiblement per motius geogràfics, i es va situar cap a l’oest de l’encreuament. Això ens porta a la plaça Santa Maria.
L’altra font de vidaEl següent punt de la ruta es troba dins el pati del centre d’acollida municipal, al carrer de Sant Simó, on es va descobrir en unes excavacions que era un antic celler on feien, guardaven i comerciaven amb el vi. La producció vinícola de Catalunya era molt apreciada a tot l’Imperi, i era el principal motor econòmic de la zona, per això les explotacions agràries treballaven majoritàriament la vinya. La part reservada a fermentar el vi és visible a través d’un vidre que protegeix el celler, i des d’on es pot apreciar la tecnologia que van utilitzar els romans per construir parets impermeables on dipositar el vi. SupermercatAl carrer Sant Cristòfor es pot veure una botiga que ja crida l’atenció per la façana modernista. Però això no és tot el tresor que té aquest edifici, sinó que a les entranyes amaga testimonis històrics més antics. Es tracta d’una part de les muralles d’un edifici porxat i monumental, de caire públic, que s’ha interpretat com el mercat central de la ciutat. Amb unes dimensions de 35 x 22,5 metres, ocupava una illa de cases de l’actualitat. Aquest mercat era el lloc reservat a les grans transaccions comercials de la ciutat i el seu territori, que no eren escasses, ja que Iluro era una ciutat amb una activitat comercial intensa. Exportava els seus productes, dels quals destacava el vi, i importava productes d’arreu de l’Imperi com vins de la Gàlia o d’orient i olis del nord d’Àfrica i el sud d’Hispània. Aquesta diversitat era mirall d’una societat urbana sofisticada i integrada en la cultura romana. La Taverna El carrer Pujol, del núm. 43 al 47, ha estat un punt d’interès per la trobada de restes de botigues, en llatí tabernae. Al terra del núm. 47 del carrer es pot veure, a través d’un vidre protector, les restes de part de la calçada, les clavegueres dels carrers i la façana de la botiga. Les botigues més importants d’Iluro estaven situades a les plantes baixes de les cases dels carrers principals. No han canviat molt fins avui, ja que aleshores ja tenien una primera estança on s’exposava la mercaderia, o també podia tenir un porxo amb la mateixa funció, i la segona estança es feia servir de rebotiga. Aquesta segona habitació tenia també una petita porta de sortida a un altre carrer i una escala que permetia accedir a la vivenda del pis superior. L’arc de triomf El següent punt del recorregut és a la plaça de la Peixateria. Si ens posem just al principi de la baixada de les escaletes veurem clarament per la pendent que Iluro estava situat damunt un turó. En aquest mateix punt hi havia un arc de triomf que feia de porta de la ciutat i que mirava al mar. No cal buscar per la plaça per que no queda cap resta visible, però sabem que va existir per uns fonaments trobats dins el recorregut de la muralla. L’Spa de can XammarA la plaça de can Xammar finalitza la visita a peu, tot i que quedin més punts d’interès com Torre Llauder. Aquesta parada és un dels punts més importants ja que s’hi conserven moltes restes i en bon estat. Si us fixeu en les rajoles observareu que fan dibuixos i formes. No és casual. Trepitgeu el semicercle de rajoles i aneu a comprar loteria: es tracta dels lavabos. Estan en semicercle perquè els romans feien les necessitats en comunitat i fins i tot aprofitaven per xerrar, fent tractes comercials i política. Fora del semicercle també hi havia les termes, amb els banys, piscines i gimnàs, un centre social molt important per a les classes benestants, que hi passaven llargues hores. Aquestes restes van ser destruïdes per deixar pas a la construcció de la plaça, i per això avui es marquen amb les rajoles.
Però no tot s’ha perdut, sinó que, elevades, queden restes, que es poden fins i tot tocar, d’un dels passadissos de les termes. També podem veure un mosaic, que decorava la recepció de les termes. Hi havia molts més mosaics quan es va descobrir el jaciment l’any 1964 desprès de l’enderroc de l’antiga masia, però es va destruir un molt bon reclam turístic en potència en construir-hi un edifici al damunt, que anys més tard ha donat lloc a la plaça. I és que Iluro tenia uns banys molt luxosos, amb mosaics, frescos i estàtues arribades des dels confins de l’Imperi, un edifici coronat amb una cúpula i que gaudia d’un sistema de canalitzacions que procuraven aigua calenta a piscines i sales, i ocupava unes tres illes de cases de tamany actual, com a mínim.
Malgrat tot el patrimoni va quedar destruït. La ciutat es devora constantment a si mateixa i es refà, deixant enrere la seva història molt sovint sense apreciar el valor històric dels edificis. Potser tindríem turisme cultural si haguessim conservat el llegat que una ciutat important en tantes èpoques ens ha deixat. Potser d’aquí a uns anys algú es preguntarà què hi havia a la plaça de Can Fàbregas.
El tresor de Mataró
A la botiga romana del carrer Pujol hi havia un tresor amagat fa més de 2.000 anys i que els arqueòlegs van trobar el 1994. Es tractava de 19 monedes d’or, probablement estalviades pel propietari de la botiga gràcies a la prosperitat del seu negoci, i que va amagar sota un gran bloc de pedra que fonamentava l’escala de fusta. Potser 19 monedes no semblin gaires, però per fer-nos una idea del valor d’aquesta petita fortuna haurem de saber que el que cobrava un soldat, una de les professions millor remunerades, eren 9 aureis (monedes d’or) l’any, i que un adult en tenia prou amb 5 aureis per viure tot un any a Pompeu, una de les ciutats més importants de l’època. Els 19 aureis datan de l’any 51 d.C. i va ser encunyades durant l’època dels emperadors Tiberi, Cal·lígula i Claudi. Si les voleu veure podeu anar al Museu de Mataró, on es conserven ja que el botiguer no va gaudir del seu tresor en vida.
La Venus d’Iluro
Una mostra del benestar dels habitants de l’antiga Iluro són els luxes amb els que estava equipat el complex de les termes. A més d’aigua calenta i calefacció, els mosaics que decoraven els terres i les pintures que guarnien les parets, tenien estàtues a les estances. Ens n’ha arribat una, en part. Durant les excavacions de can Xammar, l’any 2002 es van trobar diversos fragments d’una estàtua de marbre, de mida natural, que representa a Afrodita, la Venus romana. L’estàtuta procedia d’una de les escoles més prestigioses de l’antiguitat: l’escola d’Afrodísia, situada a l’actual Turquia. La representació de la deessa de l’amor està acompanyada, en aquest cas, d’un dofí, animal que l’acompanyava sovint com a icone de la seva relació amb el mar i les aigües, ja que segons la llegenda Afrodita va néixer de l’escuma del mar, i per aquest motiu és també protectora dels mariners i dels vaixells.
