Imprimir aquesta pàgina

La virtut d’uns Pastorets més compactes

Marc Abril rellegeix conceptes de l’obra en el seu debut al capdavant de l’Estel de Natzaret

Cultura 204/2015, Pastorets

Diumenge passat s’abaixava de forma definitiva el teló dels Pastorets d’aquest any. Última reminiscència del Nadal més enllà dels romàntics que mantenen el pessebre a casa fins a la Candelera, aquests han estat uns Pastorets de canvis, apostes i debuts. Una mica en la línia dels darrers temps viscuts portes endins a la Sala Cabanyes, l’aposta de Marc Abril té més de catàrtica que de revolucionària, per més que la llista de coses canviades sigui de les més llargues. Al tradicional catàleg d’apostes amb què cada director aterra al capdavant de l’obra coral més important de tot l’any a Mataró, Abril hi ha sumat una relectura perspicaç en alguns àmbits que eren necessaris. S’atreveix, però ho fa amb la complicitat. Procura fer rutllar la màquina interna per posar-la al servei de la seva idea: un mecanisme que no tots els seus antecessors havien sabut o volgut endreçar així.

Abril ha mamat Pastorets i Sala des de petit i ha estat decidit a l’hora de fer cirurgia sobre l’obra. El pòsit més transcendent va molt més enllà del fet de suprimir un entreacte i retallar substancialment la durada global de l’obra. Partint del fet de voler escurçar, ha buscat els forats que volia tallar i hi ha apostat fermament. En algun cas, com l’infern, potser s’ha passat de la ratlla al mateix temps que l’escena ha perdut caràcter bèl·lic i els “dolents” ara, ja ni semblen voler plantar batalla. L’aposta de text sobre música, a més, no li funciona sempre igual de bé. Podria semblar que Abril hagi volgut precipitar l’obra, defugint el mite del tedi de quatre hores planes per buscar els “pics” que interpretativament possibilita el text de l’Estel de Natzaret.

A partir d’aquí hi ha les novetats més visuals, si es vol més ornamentatives, però que sovint acaben vestint el relat i validant, o no, una aposta. La més ressenyada i comentada, la de fer volar bruixes, àngels i fins i tot en Mataties és d’un efectisme real que només la reiteració al pròleg fa patir que no s’esbravi. Fer veure que el pròleg és un somni d’en Jonàs està ben resolt i, en línies generals, és destacable que tot aquest primer tram coreogràfic hagi obtingut un relat. Hi ha altres elements de l’obra amb els quals es juga que van, en tot moment, encaminats a que el to dramatúrgic no abaixi.
Plou a cercant posada, roben a en Naïm o hi ha tafaners quan el fill pròdig explica allò de la fulla seca que trista rodola.

La interpretació

Si les apostes per concebre una obra més àgil i compacta denoten que Abril sap on vol dur la barca de la sala, també s’ha de dir que l’aposta novedosa en diversos papers destacats fa que la interpretació, grinyoli en alguns casos. És aquella gran dicotomia a la qual se sotmet sempre la Sala, la línia fina entre l’exigència que es demana al pagar una entrada o la que s’ofereix al seu amateur. Hi ha debuts com el de José Sánchez de Satanàs que apunten maneres però requeriran altres anys per consolidar-se.

Hi ha descobertes com la de Mia Castellví, una mica massa histriònic com a fill pròdig –Pol Martínez i Ferran Camps són dos fills pròdigs més ortodoxes. Hi ha dues parelles de “tontos” que funcionen bé amb maneres de fer oposades i hi ha apostes de no fa tants anys, com Santi Clavell, que ja són amb tots els honors la vella guàrdia en escena.
Hi ha molta joventut i novetat. I el millor de tot plegat és que Abril té un any més per, reconcebuda l’obra, centrar-se en els personatges.
Són uns bons Pastorets.