L'artista que estimava la ciutat

Jaume Calsapeu ens parla de Jordi Cuyàs

  • Dimecres, 30 Agost 2017 10:25

Jordi Cuyàs

L’any passat, en plena tardor, trobo Jordi Cuyàs pujant la Riera, content com sempre, amb una carpeta de dibuixos sota el braç. “No serà què...”, vaig dir-li. “Guarda’m el secret que ningú no ho sap encara”. Setmanes després, amb el pastisser Claudi Uñó, mostrava a la capella dels Dolors el torró nadalenc de nova creació, inspirat en el barroc i amb el nom suggestiu de la mà de Viladomat.

Recordo, fa molt temps, la ironia de Miquel Reniu en un acte públic al Museu de Mataró, dient que a la ciutat no eres ningú com a artista si no havies fet el cartell de Les Santes i el torró d’autor. Jordi Cuyàs (Mataró 1957 – Barcelona 2017), ja podia dir que havia entrat al quadre d’honor. Des del seu debut artístic, als 18 anys, quan estudiava primer de Belles Arts, es trobava ara en un moment realment dolç de creativitat i productivitat que malauradament s’ha torçat.

A finals dels setanta i primers anys vuitanta, amb l’arribada dels Ajuntaments democràtics, l’obra pública va fer una forta embranzida. Sota aquesta perspectiva de sargir la ciutat (verb que solia utilitzar l’alcalde Manuel Mas per recuperar i intervenir en places i carrers), també sovintejaven les accions artístiques a l’espai públic. La transgressió necessària per revifar la ciutat que sortia de la grisor del franquisme.

No és estrany que Jordi Cuyàs s’associés amb gent de ment oberta. En solitari protagonitzà diverses accions d’impacte visual, com els “Pirulí 1, 2, 3 i 4”, al popular xino de la plaça de santa Anna. Són també els anys de desplegament de les idees transversals del col·lectiu CAPS.A, forjat el 1982 per Josep Manuel Calleja, Jordi Cuyàs i Jaume Simón, que inicialment també van comptar amb la participació de Lola Albarracín.

Sense oblidar el bateig de La Matarona, l’estructura vermella de cent metres de tub d’alumini, ideada per Jaume Simon i Jordi Cuyàs, l’any 1986. El gran Mecano nòmada de cent metres de tub d’alumini que, adoptant diversos angles i formes, es va muntar per primer cop a la plaça de l’Ajuntament. Viatjà aquell mateix any a Grècia, a la Biennal de la Mediterrània de Tessalònica i, posteriorment, s’alçà a diversos indrets de França i de Catalunya, abans del seu emplaçament durant molts anys a l’entrada de Mataró Oest (Plaça de França).

Jordi Cuyàs, hereu del talent del seu pare com a dibuixant, i hereu també de la seva afabilitat i bonhomia, demostra ben aviat que no vol encasellar-se. La seva trajectòria serà multidisciplinària, interessat com està en la fotografia, el cinema, el vídeo, l’escultura, la poesia visual, el teatre i una presència pública creixent al costat d’altres artistes. Totes les accions de l’època estan documentades al llibre-catàleg que ell mateix dissenyà, en ocasió de l’exposició “Art a Mataró 1959-1983”, anys de resistència i ruptura, a ca l’Arenas, Museu de Mataró.

Rumia idees, treballa conceptes i experimenta amb tota mena de tècniques i materials. Mai no es desentén d’allò que passa al seu voltant. El 1989 presenta “Berlín-Berlín”, amb motiu de la caiguda del mur, una exposició individual a la desapareguda sala d’exposicions de Caixa Laietana a la Riera.

Les seves inquietuds com a dissenyador també prenen forma en revistes de referència. A mitjan anys vuitanta, deixa la petja gràfica a la capçalera i maquetació de continguts del mensual Mataroescrit. Després el relleva Artur Palomer “Pal” que se n’ocupa fins al darrer numero de la publicació (desembre 1993).

El 1995, el cartell de les Santes de Jordi Cuyàs, una blanca i una mulata amb una copa de cava, és objecte de polèmica en nuclis conservadors. Algunes botigues no el volen penjar. Això és una burla, una provocació, diuen. On s’ha vist. Presentar les patrones com dues cabareteres de barra americana. La polèmica està servida. Jordi Cuyàs em va dir un dia que a internet encara es paga per obtenir aquest cartell.

L’any següent, Jordi Cuyàs és membre fundador d’ACM, l’Associació per la cultura i l’art contemporani de Mataró, de la qual emanen moltes idees, exposicions, projectes i intercanvis al llarg de dues dècades d’incessant trajectòria.

En el tombant de segle, no solament compagina l’activitat docent amb exposicions individuals i col·lectives, sinó que aporta els seus curts i vídeos de creació als singulars muntatges teatrals de Josep Rodri (Violències, Ferro Colat, Homes i Màquines, Overlock, Welcome...). També intervé a Fàbriques de Sons, cors a l’època industrial, creació conjunta del Cor Ciutat de Mataró i la Coral Cantiga, espectacle estrenat fa un any al CaixaFòrum de Barcelona.

El 2005 realitza un esgrafiat que es pot admirar al carrer de la Mercè (Camí Ral) dedicat a les santes Juliana i Semproniana. Dos anys més tard, a Can Palauet, presenta “El tamboret blanc”.

La seva última exposició individual (2013), amb motiu de l’any Espriu a Mataró,“Espectres al laberint grotesc”, viatja l’any següent al Museu Rural de l’Espluga del Francolí. Els espectres, 10 personatges de la ficció literària, els mites clàssics i el món mític del poeta de Sinera, prenen vida en els seus nínxols de llum, dins les parets blanques del cementiri. A les visites comentades que es van fer per a públic familiar, escoles i grups, tothom es va interessar pel miler de dibuixos que Jordi Cuyàs va fer per a la videoinstal·lació, un estiu sense vacances.

Quan dibuixà l’Altíssim, va voler fer un homenatge a Buster Keaton i al dramaturg dublinès Samuel Becket, guionista del curtmetratge Film, estrenat el 1964 al Festival de Nova York. També Bertolt Brecht, és un dels seus poetes de capçalera. “L’art no és un mirall per reflectir la realitat, sinó un martell per donar-li forma”.

Les paraules de l’Altíssim que inicien la Primera Historia d’Esther de Salvador Espriu van acompanyar el vaivé gestual continu i repetitiu de les 5 figures masculines (Altíssim, Plem, Eleuteri, Quel·la, Salom) i les 5 figures femenines (Ariadna, Vasthi, Trinquis, Tereseta, Maria Castelló) a les exèquies de Jordi Cuyàs al Tanatori de Mataró, el passat dissabte 26 d’agost. El batec de l’artista, un impressionant dibuix del seu cor en moviment, posà la cloenda a la cerimònia.

Jordi Cuyàs, que fa molt poc s’havia jubilat com a professor de disseny gràfic, il·lustració i vídeo a l’Escola d’Art i Superior de Disseny Pau Gargallo de Badalona, és una pèrdua molt sensible que brutalment envesteix molts projectes en curs i els deixa sense ànima. Pel seu alè creatiu, la seva generositat i el seu talent innat com a dibuixant, forma part dels artistes mataronins que de debò s’han fet estimar.