“Quan es fa fosc”

Núria Calafell i Viayna. Col·laboradora del Tot Mataró

Blocs, Espai de Contes-quan es fa fosc

Corria lentament a peu d'ones. Descalça, lliure. La brisa marina acariciant-li la cara, fent volar els seus llargs i rossos cabells. El cos nu, sense joies.


El somriure ben definit en els seus llavis. Els ulls brillants. Avançava a passes llargues. Segura. Però, a on volia arribar? Corria per algun motiu? Hi havia algú esperant-la? La platja estava solitària. Només els coloms vagaven buscant alguna cosa per menjar. Estrany,  ja que la temperatura que es notava era ben bé primaveral, tocant a estiuenca.

El dia assolellat, esplèndid. I ella no deixava de córrer. Se sentia feliç. Plena de vida. Feia molt temps que no se sentia així. Potser quan era petita. A casa de la seva àvia, quan hi passava temporades. L'àvia era l'única que n'estava de la Glòria. L’aviciava, l'acaronava. Li cuinava els menjars que més li agradaven. Li dedicava cada minut que estaven juntes.  La Glòria sempre havia desitjat anar a viure amb la seva àvia.

De sobte, tot va començar a enfosquir-se. El majestuós i radiant sol  es va tapar per núvols grans i grisos que amenaçaven pluja.  Ella va començar a sentir fred. La pudicitat va començar a envair-la. Estar nua l'incomodava. Ja no se sentia tan bella, tan especial. Va deixar de córrer. El cor li bategava de pressa per l'esforç, i li faltava l’alè. Ara mirà al seu voltant. Que feia tota aquella gent allà observant-la? D'on havien sortit? Però de tots, només es va fixar en un. Un home alt, vestit amb gavardina i barret  color negra, se la mirava amb ulls estranys, maliciosos, penetrants. Subjectava amb la mà dreta la corretja del gos que s'estava assegut pacientment al seu costat. Aquest també tenia els ulls clavats en ella. A la Glòria li va semblar que aquella bèstia gran i negra li tenia ganes. Llavors va començar a sentir por. Molta por. Una por que l’envaïa el cos i enterbolia la ment. Una por que li feia tremolar.

- Glòria! Glòria! Glòria!

Algú cridava el seu nom. Ella va obrir els ulls sobtadament i s'incorporà d'un salt del llit. El soroll de la clau en introduir-se en el pany de l'habitació va deixar-se sentir. Va afanyar-se a allisar-se la roba amb les mans i pentinar-se els engavanyats cabells. Sentia els batecs del seu cor.  Ja algú va girar la maneta de la porta, i aquesta es va obrir.

La gran i corpulenta figura d'en Lluís va aparèixer davant seu. Vestia amb l’impermeable i barret negres, que regalimaven de gotes de pluja. L'acompanyava el seu fidel gos que sempre que la veia li grunyia i se la mirava desafiant. 

La Glòria, inconscientment, va fer dues passes enrere quan els va veure. En Lluís estava callat i la contemplava com volent esbrinar que havia estat fent, o si amagava alguna cosa. Ell va obrir el llum, ja que la claror del dia ja començava a minvar. Per fi en Lluís va fer callar al seu gos amb un cop de corretja al morro. La Glòria estava molt tensa i tremolava. Avui s'havia adormit i no havia pogut preparar-se per a l'arribada d'en Lluís.

- Pots anar a preparar el sopar. - Va trencar el silenci Lluís.

Ell va decantar-se per deixar-la passar. Perquè sortís d'aquella habitació. De la seva presó.

La Gloria va començar a trastejar amb estris de cuina, No s'havia de preocupar què fer per sopar. Ell ho decidia. A la sortida de la feina anava a les botigues del barri, les de sempre, i comprava el que li venia de gust menjar. També li comprava a ella, però qualsevol cosa. Avui Lluís s'havia decantat per un bon filet de bou acompanyat per verdures congelades. Ella menjaria un tros de pollastre. També havia comprat una ampolla de vi de les cares.

La Gloria li va posar el plat a taula. Ell seia com sempre al seu sofà d'orelles entapissat de color verd ampolla davant el televisor. Seguia les notícies del canal 24 hores. Sense canviar de postura ni deixar de mirar la televisió li va dir:

- Avui soparàs amb mi.

Aquella simple i escarida frase van produir en Gloria un efecte devastador. Sopar amb ell. Feia molt temps que no ho feia. Ella sopava a la cuina. A peu dret. I tot el més ràpid que podia. Li va passar pel cap preguntar-li per què avui, però no va dir res. Es va limitar anar fins a la cuina, agafà el seu plat i s’assegué a taula amb en Lluís, el seu marit.

No es parlaven. No es miraven. Ell menjava el seu filet amb lentitud. Assaborint cada tros. Delectant-se amb la seva tendresa. El gos, assegut al seu costat dret, el mirava amb el desig i esperança que el premiessin amb un tros de carn que sabia que no rebria. Ara la televisió emetia un concurs de paraules al qual en Lluís era molt aficionat.

- Porta el vi.

La veu d'en Lluís, autoritària, seca, la va espantar. Quasi va saltar de la cadira. Ella feia estona que conscientment no era allà. Fins aquell moment havia estat immersa en els seus pensaments. No deixava de pensar que passaria aquella nit. Intentava endevinar, encara que ja sabia quines eren les intencions del Lluís, com acabaria la nit. I ara, amb el vi, no tenia dubtes.

En Lluís va servir-se el vi. Omplint fins dalt la copa dues vegades seguides. Això no era bo. Ell feia mesos que no provava l'alcohol. Des d'aquella última vegada. Des de la seva última transformació. Ara segur l’afectaria més del compte. Es va servir una tercera copa, però aquesta la va deixar a mitges.

La Glòria temia el pitjor. Cert que la seva vida era un calvari, però fins ara, almenys,  l'havia deixat tranquil.la. Ja no abusava d'ella, Ja no la pegava. Ja no la menystenia. O pot ser sí que ho feia. Amb això sempre tenia dubtes. Perquè... Tancar-la a l'habitació tot el dia sense deixar-la sortir, i obligar-la dormir al quarto de la rentadora de nit, això no era tractar-la gens bé. Però ella va treure's aquests pensaments del cap. No. Ella era la seva dona i havia d’obeir-lo. Valia més així. Millor no dur-li la contraria.

En Lluís ja començava a notar els meravellosos però maliciosos efectes de l'alcohol. Quasi portava beguda l'ampolla sencera. Ara ja no restava callat. Ben al contrari. Les paraules li sortien de la seva boca amb una facilitat fastigosa. Va començar a dir bajanades, insults, frases incoherents, a ficar-se amb qualsevol que sortia a les notícies per la televisió. Tot ho criticava. Tot li semblava malament. Només ell tenia la raó. De tant en tant es mirava la Glòria que, amb el cap baix, cohibida, assentia donant a entendre que estava d'acord amb el que ell opinava. I el gos a la seva dreta. Ara aquella bèstia no semblava tan ferotge. Es podia notar en els seus ulls un xic de por. Fins i tot el seu i fidel gos temia que tornessin els fets de temps passats.

De mica en mica en Lluís s'anava transformant en l'home violent, boig, intolerant i... covard. Sí. Covard per ficar-se i aprofitar-se d'ella. La seva dona. Que vivia amb por des de feia anys. Des que va morir la mare d'en Lluís, la seva sogra. Una dona que devia néixer sense cor. Una dona seca, freda, violenta. Que bevia més que un home. Una dona que menyspreava, dominava i maltractava al seu únic fill, en Lluís. A la Glòria sempre l'havia deixat tranquil.la. No li demostrava cap mena d’afecte. Ni tan sols respecte. Però almenys a ella no li dedicava el mateix tracte que a en Lluís.

 El dia que la sogra va morir, la Glòria va respirar alleujada. Per fi estaria el matrimoni a soles. Per fi podrien viure com una parella normal. Dormir junts. Passejar junts. Fer plans junts. Ai! Poc es pensava la Glòria que aquell somni aviat s'esvairia com el fum.

Només enterrar la vella, que en Lluís va començar a actuar com si estigués posseït per l'esperit de la seva mare. L'home submís, obedient, tranquil, sense ganes ni forces per imposar-se a qui li governava la vida. Que suportava silenciosament maltractaments físics i psíquics. Que passava els dies pendent dels capricis i la voluntat de la seva mare, es va convertir de la nit al dia amb el més gran cabró. La Glòria, des d'aquell precís moment, sense haver-ho demanat, havia pres el seu paper. I així continuaria fins a la resta de la seva vida.

En Lluís va aixecar-se de la taula, però no s'aguantava dret. L'alcohol l'havia afectat massa. Tant, que fins i tot veia coses que no hi eren.

- Que et rius de mi?

En Lluís va encarar-se amb la Glòria. Va agafar-li la cara amb fermesa i l'apropà cap a ell. Estava desafiant. Ella va gosar mirar-lo als ulls. Cosa que no havia d'haver fet, perquè ell es va posar encara més nerviós. Lluís començava a estar fora de sí. Els ulls vermells. El cor alterat, L'odi i la ràbia a flor de pell. Suava descontroladament i l'alè li empestava. Va tornar a fixar-se en la cara de la seva dona. I va imaginar que ella reia, que es reia d'ell amb ganes. Que se'n fotia. Igual com feia la seva mare.

La va empènyer fort cap enrere, i la Glòria va caure. No es va donar amb el cantó de la llibreria de miracle. Però en caure es va fer mal a l'esquena, encara que no ho va notar. Tremolava i tenia molta por. Des d'allà terra, la Glòria es va fixar amb el gos. El tenia just davant seu, i se la mirava amb ulls també atemorits. No va saber perquè, però el gos li va fer llàstima. En certa manera l'animal també patia les conseqüències del caràcter i la violència del seu amo. Encara que a ell no el tanqués tot el dia en una petita habitació, havia de suportar l'esclavitud de fer i aguantar tot el que el seu amo volia. No podia córrer lliure pel parc. No podia relacionar-se amb altres gossos. No podia olorar la fragància de les plantes i flors, ni apropar-se a un arbre. L'animal vivia supeditat als desitjos i ordres del seu amo.

En Lluís va agafar el comandament de la televisió i va apujar el volum. Mal senyal. Era el que feia la seva mare abans de disposar-se a pegar-li amb aquella fusta. La Glòria, encara a terra, esperava resignada el que era inevitable. Va començar a plorar. Era un plor silenciós, atemorit i resignat. El gos se la mirava. I de tant en tant girava el cap en direcció al seu amo. En Lluís va apropar-se a la seva dona. La va agafar dels cabells, i la va fer aixecar del terra. Ella va obrir la boca amb intenció de cridar. Però no ho va fer. Sabia que si cridava, ell s'exaltaria més.

- Cap al llit, mala pècora!

La Glòria, sense mirar enrere, va dirigir-se a l'habitació que en deien de matrimoni, encara que ella pensava que era l'habitació de les tortures. Ell la seguia de prop. Tant, que notava el seu fastigós alè al clatell. La va llençar violentament sobre el llit, i va començar a estripar-li la roba. La Glòria va arrencar a plorar descontroladament. Ara ja no podia reprimir els plors.

En Lluís s'havia posat a sobre d'ella. No havia de fer gens de força. Ella  estava del tot submisa. Inevitablement va gosar tornar a fixar-se en la cara del Lluís. Les faccions eren les d'un boig. Estava fora de sí. I la seva mirada i aquell somriure maliciós, posaven de manifest que era un home amb problemes d'autoestima i inseguretat. La Glòria ja havia descobert aquella cara abans. Però li va semblar que ara, la bèstia interna que en anteriors ocasions només havia aparegut tímidament, ara sorgia en tota la seva esplendor i no es reprimia. Tot el seu passat requeien en ella. Totes les frustracions i tot el que havia hagut de suportar de la seva mare ho pagava amb la Glòria. I així, per una estona, ell se sentia fort i poderós.

En Lluís no deixava d'insultar-la mentre la sacsejava i li agafava fort la cara prement-li la mandíbula. Estava postrat sobre d'ella. Amb els genolls recolzats sobre el llit, pressionant-li el cos de manera que ella no pogués moure's. Encara que la Glòria, d'haver-ho pogut fer, no ho hagués ni intentat. Ella només plorava. Tot lo silenciosament que podia. Sabia que si cridava o es movia ell es posaria més nerviós i augmentaria la seva fúria. Ella només desitjava que allò s'acabés aviat.

Mig despullada com estava, esperant la rematada final, en un moment que ell li va deixar de prémer la cara, va dirigir la mirada cap al cantó esquerre de l'habitació on havia descobert una ombra.

En Lluís va posar-se les mans al front. Estava molt marejat. Certament l'alcohol l'havia afectat massa. Tant de temps de no haver-lo provat, ara era com si n'hagués pres el doble. Les gotes de suor li baixaven cos avall, i les que no li mullaven la seva roba queien damunt de la Glòria. Encara que el tuf que ell desprenia era força insuportable, ara ella no notava res. Estava concentrada mirant el gos que havia entrat a l'habitació. La Glòria es va estranyar. L'animal mai abans havia entrat a l'habitació. Li ho tenia prohibit. Sabia que si ho feia, el seu amo s'enfadaria de valent i li plantaria una cossa a l'esquena. El gos s'havia aturat als peus del llit. Estava assegut sobre les seves natges. El seu semblant  no demostrava submissió. Mirava fixament al seu amo. El morro mig obert deixava al descobert uns ullals llargs i afilats. Tenia la llengua una mica a fora i les orelles enrere. A la Glòria li va semblar que grunyia, encara que tímidament. En Lluís no es va adonar de la seva presència. Estava absort en el seu mareig i preocupat per no tenir prou forces per continuar amb el que pretenia fer a la Glòria.

Ara en Lluís va desplaçar-se cap al costat dret deixant la Glòria lliure. El mareig era cada vegada més fort. El cap li donava voltes. Era incapaç de moure's, tot i que tenia la intenció d'anar al lavabo a refrescar-se. La Glòria ja no plorava. I no es va adonar que tampoc tremolava. Va mirar-se en Lluís. El seu aspecte era el d'un home abatut. Vençut pels efectes de l'alcohol. Ara ja no tenia aquella mirada amenaçadora i penetrant. Ben al contrari. Els seus ulls, mig clucs, indicaven feblesa.

La Glòria va baixar del llit sense deixar de mirar-lo. Per les faccions en el rostre semblava estès posseïda per algun esperit maligne. Ella no era conscient del que feia. El seu subconscient li feia reviure els fets passats. Les nits de tortures i malsons que en Lluís li havia fet passar. Li recordaven que ell mai deixaria de fer-li mal. De maltractar-la. De donar-li mala vida. Que mai seria lliure.

Va sortir de l'habitació i es dirigí al menjador. L'estri preferit de Lluís, la fusta de la seva mare, era allà penjada a la paret com si es tractés d'un trofeu. L'agafà. No va adonar-se que el gos la seguia. L'animal ara no grunyia. Pacientment observava els moviments de la Glòria. I la va acompanyar altra vegada a l'habitació on esperava Lluís.

Ell estava estirat al llit, panxa amunt. Amb el braç dret cobrint-se els ulls. La respiració accelerada i suant com un porc. El tuf que desprenia el seu cos i el seu alè havien contaminat tota l'habitació. La Glòria va apropar-se a la finestra i la va obrir. Va respirar profundament l'aire fresc de la nit. Allò la va reconfortar, i a l'hora, li va donar forces. Va girar-se de cop i agafà la fusta amb força. Ja era davant del Lluís. Ella va alçar la fusta. Durant uns segons la va mantenir enlairada. Contemplava la deixalla humana en que s’havia convertit l’home del qual un dia es va enamorar.  El gos, prop d'ella, va posar-se a grunyir. Ara la seva boca estava molt oberta, i els ullals es deixaven veure amb plenitud. La Glòria no es va adonar, semblava estar hipnotitzada per l’única idea que tenia al cap.

De sobte, en Lluís va obrir els ulls com intuint el que anava a passar. Es va incorporar d'un salt. Encara li quedava un mínim de força alimentada per la violència premeditada i continguda. Ell va alçar el braç amb la intenció d'agafar a la Glòria pel coll. Però no hi va ser a temps. No va ser prou ràpid. El gos va saltar àgil sobre ell i li clavà els ullals al coll. El cos d'en Lluís lluitava i s'agitava per desfer-se d'aquella bèstia, mentre de mica en mica notava com la sang i la vida se li escapaven.

La Glòria va deixar caure la fusta a terra. El soroll la va fer sortir d’aquell estat hipnòtic, i amb ulls brillants i mirada esgarrifada va contemplar aquella escena terrorífica. Però no va moure ni un sol dit per ajudar a en Lluís, el seu marit. Es va limitar a anar fins a la finestra de l'habitació. Va tornar a respirar l'aire fresc. Però ara aquella brisa no era la de la nit, si no la de la matinada que ja apuntava decidida.

Núria Calafell i Viayna

Comercial i escriptora per vocació. Ha guanyat dos premis literaris.

El Tot Mataró i Maresme
Carrer d'en Xammar, 11
08301 - Mataró

Tel: 93 796 16 42
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.

Anuncieu-vos a El Tot Mataró!
Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la. / Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.

© El Tot Mataró i Maresme - 2014

Avís legal i condicions generals d'ús
Advertència de privacitat

Lloc web desenvolupat per tàctic.cat

Amb la col·laboració de: